Filosofia musical piulable

IMG_6484
Com si s’avancessin al seu temps endevinant el Twitter, Friedrich Nietzsche i Emile Cioran van esmicolar –o potser millor condensar– la seva filosofia en píndoles, dins la qual la música ocupa un lloc preponderant. Molta de la seva literatura musical és piulable en forma d’aforismes i sentències relativament breus, amb tot el que es pot demanar a un bon tuit: condensació, estil i polèmica. Si ho van escriure així, em penso que no ho van fer tant en qualitat de profetes –que també– com per les característiques mateixes del seu pensament, asistemàtic i intestinal. Un fals sil·logisme de Cioran no pot pas dir-ho més clar: “Aprofundir una idea és atemptar en contra d’ella: treure-li tot l’encant i fins la vida…”.

Una de les citacions nietzschianes que prefereixo és molt coneguda, l’aforisme 33 del Götzen-Dämmerung (El crepuscle dels ídols, una altra resposta a Wagner, per cert): “Que poc cal per ser feliç! El so d’una cornamusa. Sense la música la vida seria un error”. La darrera part de la sentència està molt gastada, però que l’essència de la música necessària la resumeixi el so terral d’una gaita, hauria d’obligar molts estudiants de música tradicional a tatuar-se la frase prop del cor, o com a mínim estampar-se-la en una samarreta i rentar-la en el programa de roba delicada.

Els Syllogismes de l’amertume (Sil·logismes de l’amargor) del romanès Emil Cioran segueixen de prop els de Nietzsche. La música encara hi surt més beneficiada, com a element dionisíac que ens compensa de la vida i de la buidor còsmica. Cioran n’omple tot un capítol i no m’he pogut resistir a traduir-ne uns quants, tot i que l’edició en castellà és tan popular que es pot trobar fàcilment piratejada a la xarxa. Potser el més conegut és el ditirambe paradoxal a Bach: “Sense Bach, la teologia estaria desproveïda d’objecte, la Creació fictícia, el no-res peremptori. Si hi ha algú que ho deu tot a Bach, és Déu”. Però el següent hauria d’agradar molt als estudiants de jazz, especialment als més reticents als banys de cultura: “Per què rellegir Plató quan un saxòfon pot fer-nos entreveure igualment un altre món?”. I als de clàssica i contemporània, potser aquest, especialment poètic: “L’aspiració del Nord cap a un altre cel va engendrar la música alemanya –geometria de tardors, alcohol de conceptes, borratxera metafísica–. A la Itàlia del segle XIX –fira de sons– li va mancar la dimensió de la nit, l’art d’esprémer les ombres per extraure’n l’essència. S’ha d’escollir entre Brahms o el sol…”. De la consolació de la filosofia, Cioran salta al de la música: “Nascut amb una ànima normal, en vaig demanar una altra a la música: fou l’inici de desastres meravellosos”. La música, la penúltima estació: “Quan ni tan sols la música és capaç de salvar-nos, un punyal brilla en els nostres ulls; ja no ens sosté res, com no sigui la fascinació del crim”.

Publicat a L’Esmuc Digital núm. 20, juny 2013



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.