Aquí s’assassinà Tannhäuser

Wagner


Les celebracions pel bicentenari Wagner (1813-1883) estan generant devoció i indiferència a parts desiguals. Si a Barcelona la tradició wagneriana encara pesa i el Liceu se n’ha fet prou ressò, a les comarques gironines és més testimonial, especialment destacada al concert Wagner i la representació Das Lebesverbot (La prohibició d’estimar) en versió reduïda a Peralada. L’activació recent de la Societat Wagneriana de Girona no ha alterat pas gaire les coses.

Fa cent anys, estàvem més o menys igual, uns pocs abrandats i uns molts que s’ho escoltaven de lluny. A través de la premsa històrica hom pot adonar-se del progressiu arrelament del mestre de Leipzig a partir del 1890, sobretot en fragments arranjats per a banda militar. El mateix any, a Puigcerdà, Lohengrin féu una entrada triomfal a la festa de l’Estany: enmig d’un gran silenci, va travessar el llac guiat per un cigne blanc mentre sonava la seva música i espurnejaven focs d’artifici. Abans havien arribat fins al llac les carrosses, una representant una truita, una altra amb un gran porró de paper,  l’altra amb un lleó amb l’escut cerdà i encara una altra amb “una mujer de la Cerdaña en traje de fiesta con un farol en el estómago”, segons explica del Diario de Gerona.

Però el primer gran esforç per digerir Wagner es féu el 1907, amb la representació completa de Lohengrin per les fires de Girona i, uns dies abans, al Teatre Vidal de Sant Feliu de Guíxols. Totes les fonts coincideixen a lloar l’encomiable intent del director Pérez Cabrero, la dignitat dels solistes i la detestable escenografia. “Horror, horror, horror!”, escrivia La Lucha davant d’aquells decorats, “Una cosa dolorosa”, recordaven els wagnerians selectes de Scherzando, mentre els del Diario de Gerona es lamentaven de l’ocasió perduda.

Però la grossa va venir al cap d’uns anys, quan algú va gosar Tannhäuser. El 1914 es va programar una nodrida temporada d’òpera al Teatre Municipal de Girona, i el drama wagnerià, per Fires, n’era el cap de programa. Prudenci Bertrana tenia el dia mordaç i la versió no li plaïa. “Oiga, ¿qué día nos da el Tannhäuser?”, va engaltar-li a l’esforçat empresari Tomàs Sobrequés. Segons el cronista de la revista Flirt, Bertrana es va acomiadar de Girona convençut que havia vist La viuda alegre. I els refinats de la revista Cultura volien pagar una làpida de marbre negre per penjar-la al vestíbul del nostre teatre amb la següent inscripció: “Aquí s’assassinà Tannhäuser. IV Novembre MCMXIC. Wagner no perdona”. Tinc un amic bromista que manté el repte per al centenari. La temporada d’òpera no va tenir continuïtat.

Publicat a la Revista de Girona, núm. 280 (setembre 2013)



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.