Avui austriacistes, demà botiflers. Els mestres de capella i la Guerra de Successió

El Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la commemoració del Tricentenari, presentarà aviat l’exposició “Les músiques dels 1714s“,  que mostrarà tant l’entorn i transformacions musicals d’aquells anys com el ressons musicals posteriors dels fets i el mite. Les capelles musicals de les catedrals catalanes van sofrir especialment aquests revessos, els avatars polítics dels canvis successoris i l’ambient bèl·lic, els mestres de capella dividits entre Felip V i Carles d’Àustria, entre austriacistes i botiflers, entre servilismes i rebel·lies.

L’Església catalana no va estar exempta de les divisions i tensions pròpies de la Guerra de Successió. Bona part de la jerarquia era felipista –especialment els bisbes castellans–, però l’austriacisme era molt estès a d’altres esferes eclesiàstiques. Així, si els bisbes de Lleida, Girona, Tortosa, la Seu d’Urgell i Vic, van exiliar-se el 1705 amb el virrei Velasco i altres botiflers; de l’altra banda veiem, per exemple, com el 1706 més de cent religiosos van defensar Girona amb les armes en la causa austriacista. A les catedrals, aquests canvis successoris, buits de poder, fractures internes i vicissituds bèl·liques havien de notar-se forçosament en la vida musical de les capelles i en la seva producció.

Servir el rei que toca

Només per la seva producció musical, al servei del poder establert en cada moment, es fa molt difícil conèixer la ideologia particular dels mestres que van dirigir les capelles catedralícies durant les primeres dècades del Set-cents. A Barcelona, Girona i Tortosa tenim mostres explícites d’obra musical religiosa tant en favor de Felip V com a Carles III, i sovint a càrrec dels mateixos autors, honrant ara l’un i després l’altre.

A Barcelona, durant els primers anys en què el Principat va reconèixer Felip V, el mestre de capella de la catedral Francesc Valls i Galan (1671-1747) va compondre música per celebrar-ne l’arribada a Madrid el 1701, però els anys de la Barcelona austriacista li serà un període d’enorme fecunditat. La seva Missa Scala Aretina és un cas probable de reaprofitament de material per a les dues corones enfrontades, com veurem més endavant.

A Girona, a Josep Gaz va encarregar-se-li la rebuda musical que la catedral havia d’oferir a l’arxiduc el gener de 1710. Tot i que la capella de música s’havia desmantellat durant el període 1703-6, el vilancet conservat, Hoy que Gerona a María és prou ambiciós, a nou veus, amb acompanyament de continu, xeremies i sacabutx. Un any més tard, amb el triomf de la causa borbònica, en retornar de la seva seu el bisbe Miquel Joan de Taverner, Gaz va dedicar-li el solo de benvinguda Venid mortales, només a una veu i acompanyament, “puesto en música por el más humilde capellán de su Il[lustrísi]ma”.

I a Tortosa, el 1708 poc abans que la ciutat caigués sota els borbònics, el nou mestre Josep Escorihuela (1674-1742) va dedicar també a Carles III el vilancet Ya Tortosa ilustre i un altre amb clares al·lusions austriacistes, A la batalla naval. Tanmateix, el 1719 en va compondre un altre, a 11 veus i violins, en favor de Felip.

Les músiques i els textos

Era massa aviat perquè en aquestes peces de circumstàncies s’hi incorporessin els canvis estètics que la música catalana anirà evidenciant al llarg del segle XVIII, afavorits per les circumstàncies polítiques. Segurament, els músics italians que l’arxiduc Carles va cridar a la seva cort barcelonina deurien impactar els mestres de capella amb la seva destresa violinística, les noves formes i tècniques instrumentals, amb tots els nous aires de l’avantguarda que va importar el monarca vienès, tan devot de la música. Però els models autòctons encara eren vàlids per festejar els diferents monarques, de manera que van ser usats l’estructura tradicional dels vilancets (estribillocoplas), el predomini dels vents per damunt la corda fregada o l’organització en cors heretada de la policoralitat.

Val a dir, a més, que certs aires de novetat ja havien arribat a les catedrals amb independència dels avatars polítics de la Guerra de Successió. Els violins, per exemple, ja apareixen en les completes, vilancet i missa gironins de Francesc Soler del 1686, per bé que amb un ús tímid i extraordinari. O Josep Gaz i altres autors ja havien començat a desenvolupar, en els vilancets, estructures alternatives i més properes a l’òpera i la cantata, amb la introducció de recitats i àries, com a La Concepción de María; Ay Dios, ay Madre mía; Cesad instrumentos, cesad o Del globo celeste.

ESMUCdigital 26 Art 4

Més que l’estil musical, són deutors del moment els textos, explicitant la situació política, l’entusiasme oficial i la causa defensada. A cap altre lloc com a Catalunya, on l’estructura dels poders civils s’integraven amb força dins les festivitats religioses,  arrelà amb tanta força la tradició del vilancet polític El 1701, per a les festes d’aclamació a Barcelona de Felip V, Francesc Valls va compondre sis vilancets on lluïen textos com “Feliz, pues el gran FILIPO,/ hermoso rayo de Marte, / es luz y ardor para que / quien más le teme le ame” (Ya de la fortuna). Després, òbviament, a partir de 1705 l’orientació dels textos dels vilancets canvien, en honor del nou monarca Carles III: “Glorioso, deseado y augusto monarca / con blandos influjos, permitan los cielos / que en todas empresas igualen tus triunfos / o a méritos tuyos o a nuestros deseos.” (Rosa Montagut, 2004: 93). Per a les festes de clausura de les corts, el 1702, trobem textos laudatoris similars, encara més triomfalistes, i on s’emmarcaria també la Missa Scala Aretina de Valls.

A Tortosa, la segona ciutat en habitants del Principat i on es van celebrar en paral·lel a Barcelona festes similars el 1701, tenim testimonis de fe austriacista en el parell de vilancets elaborats per Josep Escorihuela, probablement, el 1708 –poc abans de caure sota el poder borbònic–, Ya Tortosa ilustre i A la batalla naval. Del primer, ressalten versos com “Este el día de hoy el asunto, / pues se ve esta catedral ilustre, / esta ciudad siempre fiel, / bajo el dominio de Carlos / fuera del yugo cruel.”.

A Girona, Josep Gaz va patir una situació similar, declarant l’austriacisme de la ciutat en la visita que féu Carles III el 1710: “Hoy que Gerona a María / se consagra fiesta real / en créditos de amor leal / será de Carlos el día.”. Però un any més tard, amb el retorn victoriós de l’exili del bisbe borbònic, l’escolà va haver de cantar el solo Venid Mortales: “Señor ilustrísimo / con afectos buenos / siendo butifleros / aquí cantaremos” i “Nobles ciudadanos los que buenos soys / digays que Phelipe viva, el de Bourbon”(Rifé, 1998: 386).

“Siendo butifleros, aquí cantaremos”

Com a portaveus de les seves ciutats i comunitats, no és pas als textos d’aquests vilancets on podem destriar els posicionaments ideològics particulars d’aquests músics sotmesos als girs de la guerra i canvis dinàstics, sinó en la seva trajectòria personal i professional. De tota manera, la documentació conservada és molt circumspecta a l’hora d’evidenciar adhesions polítiques clares per part dels mestres de capella. ¿S’ha d’entendre la jubilació del seu càrrec que va obtenir Josep Gaz el 1713 com un premi per part del bisbe, una depuració política per causes austriacistes, o simplement la retirada voluntària d’un vell malalt?

Sembla prou evident que l’ascensió al càrrec de mestre de capella de la catedral de Tortosa per part de Josep Escorihuela es va beneficiar de les circumstàncies bèl·liques, després del decés de l’antic mestre Baltasar Sanz. Les oposicions, fetes molt poc abans que la ciutat suportés el setge borbònic entre el 10 de juny fins l’11 de juliol de 1708, van donar uns resultats sorprenents, ja que un membre del tribunal va oferir-se i finalment obtenir la plaça: el mateix Escorihuela, fins llavors mestre de la catedral de Tarragona. Potser la causa austriacista dels canonges fos un motiu prou decisori per al seu nomenament (Gregori, 1998). Cal recordar que el bisbe de Tortosa, Silvestre García de Escalona, fou un dels exiliats botiflers a Perpinyà. Tot i això, amb el règim borbònic Escorihuela no va sofrir cap depuració i va restar al mateix càrrec fins a la seva mort, el 1743.

El cas Valls i la missa Scala Aretina

ESMUCdigital 26 Art 3

El mestratge de capella de la catedral de Barcelona, un dels càrrecs musicals més importants de la Catalunya barroca, l’ocupà Francesc Valls del 1696 fins a la seva mort –tot i que se’n jubilà el 1726, va seguir essent propietari de la plaça–. Seguint les vicissituds polítiques, va compondre peces felipistes i carlistes, entre les quals destaca l’ambiciosa missa Scala Aretina. El manuscrit de la missa és datat el 1702, probablement per celebrar la clausura de les corts catalanes amb la presència de Felip V, el dissabte 14 gener d’aquell any. És possible que la missa es tornés a interpretar a la catedral l’agost de 1710 per celebrar llavors la victòria austriacista d’Almenar, amb l’afegit dels oboès doblant els violins. Aquests oboès podrien respondre a l’ús heràldic que en féu Elisabet, l’esposa de l’arxiduc, a partir de l’arribada de sis oboistes a Barcelona el 1710.

I és possible, també, que tant l’austriacisme de Francesc Valls com el darrer ús polític de la Missa Scala Aretina estiguin al darrere d’una de les polèmiques musicals més aferrissades i extravagants del segle xviii. Més de 50 músics de les Espanyes van intervenir en rèpliques i contrarèpliques a partir que un organista granadí –amb filiació borbònica– va denunciar una petita llicència harmònica que Valls s’havia pres. Els pasquins en favor i en contra van succeir-se fins al punt àlgid de 1717 i encara cuejaven fins el 1720, sempre en termes d’estètica musical (López Calo, 2005). Però és possible, tal com han apuntat diversos musicòlegs, que la geografia dels defensors i contraris a Valls resseguís els territoris d’un i altre bàndol, més que no pas una polèmica entre moderns i conservadors. Val a dir que Valls va ser desterrat el 1719 i no va ser restituït fins el 1725, amb el Tractat de Viena.

Temps de canvis

La història de Catalunya permet fer moltes comparacions i paral·lelismes entre aquest període i d’altres més recents, com la Guerra Civil, plena també de divisions, depuracions i supervivències; per això mateix hem de protegir-nos del perill del presentisme, d’aplicar arriscadament les mateixes categories mentals als episodis de la Guerra de Successió.

Així, els anys immediatament posteriors a la Guerra de Successió foren temps de canvis a les capelles catedralícies. A la de Lleida, Gabriel Argany fou substituït el 1716 per Domènec Teixidor: ¿Alguna cosa a veure amb la defensa de Valls per part d’Argany en la polèmica entorn la Scala Aretina, o simplement un episodi més de desavinences entre ell i el capítol, en una sèrie contínua d’entrades i sortides en el càrrec? El mateix Argany havia estat entre el 1709 i el 1712 a la Seu d’Urgell, un altre dels bisbats amb el cap absent, després de la fugida del bisbe Juan Julián Cano, quan els canonges havien organitzat diverses celebracions per honrar les victòries de Carles III, per Nadal de 1710. A Vic, la decidida col·laboració austriacista de Pere Rabassa amb Valls i l’Arxiduc no va pas impedir a Rabassa el nomenament com a mestre de capella el 1713, tot i que només s’hi estigués un any. Fins a quin punt aquests trasllats responien a obscures motivacions polítiques, és una pregunta que serà difícil de respondre amb total certesa.

(Publicat, amb referències bibliogràfiques, a L’Esmuc Digital núm. 26, març 2014)



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Història, Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.