Les resurreccions de Puntí

Captura de pantalla 2014-04-06 16.48.04A cada generació de la música en català hi ha una mica d’espai –no gaire– per a un heterodox, un maleït, un estrany. A la meva li ha tocat l’Adrià Puntí, i personalment estic content amb la rifa. Ara no vull figurar falsament com un gran seguidor seu, però quan topo de tant en tant amb alguna cançó seva me l’escolto amb atenció i simpatia. Per la seva creativitat verbal, pel seu parlar saltenc, pel seu carisma interpretatiu, perquè les seves ràfegues de lucidesa musical –per riques i per escasses– mereixen ser tractades amb respecte.

Així em va passar fa poc amb “No és broma”, o com resoldre amb molta dignitat una nadala d’encàrrec, amb aquell registre de perdedor enrogallat tan propi seu, com si un personatge de Tom Waits se li hagués arrapat a la nou del coll sense poder desfer-se’n, perdut definitivament ja aquell espinguet de l’era Umpa-pah. O amb aquell “Ull per ull” escanyat, heroic i tràgic a la pel·lícula antològica Rock & Cat. O amb aquell intel·ligent documental de Xavier Puig, on apareix voltant pels seu territoris gironins, Salt, Amer i Cadaqués, com un rodamón solitari, com un protagonista fatxenda i difícil, també com un gat remullat. Entre la versió de “Mirall capgirat” del 1991 i la que ofereix el gat Puntí darrerament, d’un soul esqueixat, hi quep més d’una vida i més d’una mort. Entremig, concerts anul·lats o només encetats, inútils canvis de nom, promeses incomplertes als seus seguidors, conflictes amb la seva discogràfica. En penso que Quimi Portet, el seu productor, li ha de tenir molta paciència.

Des del seu darrer treball en solitari, Maria, han passat més de dotze anys. Per això és per celebrar que hagi tornat, primer amb un llibre, després amb un bon concert a Girona i, darrerament, amb la seva edició en DVD, Incompletament Puntí. Hi reprèn vells temes, però també sis cançons noves, s’envolta dels primers músics amb els que va començar als anys 80, la Fellaction on the Rocks Band Bang Bang, trepitjant l’escenari amb aplom i maduresa. Als seus cinquanta anys, el gat Puntí sembla encetar una nova vida amb promeses de nous discos, gires i concerts. Tan de bo, tots hi sortirem guanyant.

Lèxic familiar

“Xuca-mulla”, “‘Na fent, ‘na fent, ja hi soms”, “Ara va de va de vós, ara va de va de bes, ara va de Barrabàs”,… Puntí comparteix amb les criatures el tractament de la llengua com a joc, amb freqüents aliteracions, cacofonies, dialectalismes, jocs de paraules, juxtaposicions absurdes, repeticions fins a l’extenuació dels mots dels quals s’ha enamorat, o que són musicals, rítmics, o expressius. Però aquell espàrgol del Veïnat de Salt s’ha abocat a molts precipicis: l’eco de la llunyana poètica infantil que ens retorna el Puntí d’avui se sent ple de vertigen.

Revista de Girona, núm. 283, març-abril 2014



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música, Revista de Girona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.