Llengües bífides i actives

La-musica-te-la-paraula

Els compositors no només s’expressen amb la seva música. L’humaníssim art de criticar també ens defineix, de manera que Beethoven no només es retrata mitjançant la Pastoral o la novena, sinó també quan malparla de Rossini: “Hauria estat un gran compositor si el seu mestre li hagués allisat més el darrere”. No sé si la frase és espúria, però en qualsevol cas no costa gaire afigurar-se’l dient-la. Precisament Rossini té una fama de llengua molt llarga, especialment esmolada contra Wagner, de qui afirmava que té moments preciosos però quarts d’hora terribles: “Hom no pot jutjar el Lohengrin després d’una primera audició, i certament jo no penso escoltar-lo una segona vegada.” Als funerals no deixava pas el sarcasme a casa, com per exemple al de Meyerbeer, per a qui el seu nebot havia compost la música. “És bonica –li va engaltar– però, francament, no penseu que hauria estat millor si haguéssiu estat vós qui hagués mort, i el vostre oncle qui hagués escrit la marxa fúnebre?” Rossini també disparava més en general: “Que meravellosa seria l’òpera si no hi hagués cantants!”. El cigne de Pesaro ho era tot menys un ànec mut.

Wagner també va rebre els dards de Debussy, però en un estil més subtil, és clar: “L’ús de leitmotifs em suggereix un món de llunàtics inofensius que presenten les seves targetes de visita  bruelant el seu nom”. Pam. I així s’inaugurava el segle XX, que va continuar conreant l’art de la invectiva. De Prokofiev a l’Stranvinski neoclàssic: “La seva música és la de Bach però amb notes equivocades”. De Gershwin sobre Honnegger: “Els nois europeus tenen poques idees però saben com vestir-les bé”. Un altre americà, Aaron Copland, també es mostrà molt fraternal: “Escoltar la Cinquena simfonia de Ralph Vaughan Williams és com estar observant una vaca durant quaranta-cinc minuts”.

Però potser un dels insults musicals més fins del segle XX no s’atribueix al món de la composició, sinó a la cèlebre clavecinista polonesa Wanda Landowska, que va afirmar a un rival: “No veig per què no podem ser amics. Tots dos toquem Bach. Vós a la vostra manera, jo a la seva”. Encantadora.

Publicat a L’Esmuc Digital núm. 32, novembre 2014



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.