Fornada de pianistes gironins

Il·lustració de Montse MayolIl·lús de mi, un dia vaig voler ser pianista. Com que de seguida pots fer-lo sonar de manera passable, el piano té entrada fàcil, popular i perillosa. Però la lluita contra la balena negra acaba cruspint-se inconscients, mediocres i intrèpids, sobretot aquells que, ignorant l’honradesa d’exercir com a repertoristes, pedagogs o acompanyants, gosen la trajectòria d’intèrprets en solitari. Hores de solitud, una carrera llarga i inhumana, una competència acarnissada, i tot per una recompensa exigua, si és que arriba. Per això cal saludar, admirar i no envejar les carreres que despunten.

A les comarques gironines hi ha ja pianistes amb una trajectòria consolidada, com el duo Carles Lama i Sofia Cabruja, que han actuat al Carnegie Hall de Nova York i al Palau de la Música Catalana, amb una discografia al seu darrere que fa goig. O Lluís Rodríguez Salvà, un altre intèrpret a l’entorn de la quarantena que també ha recollit guardons internacionals i crítiques excel·lents. Que no s’adormin damunt els llorers, però, perquè ja tenen nous talents encalçant-los. Pels volts de la trentena, han arribat amb la ferocitat pianística ben desperta, treballadors i creatius com els seus predecessors, també amb la monstruosa obstinació de viure del i per al seu art.

Maria Canyigueral (Bordils, 1984) respon a aquest nou perfil de pianistes joves, molt ben formats… i que no troben el camí de tornar a casa. Els estudis superiors la van dur a Londres i allà està desenvolupant la seva carrera, tant en solitari com en formacions de cambra. De tant en tant ofereix concerts en terres catalanes, però a Girona hem estat escassos en donar-li oportunitats per escoltar-la. Just darrere seu, Carles Marigó (Blanes, 1986) en canvi ha optat per quedar-se aquí, per això ha obert el seu perfil al jazz, la improvisació i la composició, sense abandonar el repertori clàssic, que li ha valgut una residència musical a La Pedrera i debutar discogràficament amb Schubert i Rakhmàninov —això sí, combinats amb improvisacions seves—. I, no per més jove menys prometedor, tenim a Marc Serra (Porqueres, 1991), que ja va irrompre amb força al 2013 guanyant el dbut!, el concurs de joves intèrprets de les comarques gironines organitzat per Joventuts Musicals. Encara no ha finalitzat del tot els seus estudis a Suïssa, però als concerts que ja va impartint, sorprèn

Millennials al piano

Com a pianistes clàssics, el seu repertori arrela en els segles XIX i XX, però ells fullen al segle XXI. Tenen excel·lents pàgines web que mantenen amb cura i vigència, cuiden la seva imatge artística, procuren més per l’streaming que pels discos físics, i miren de no convertir l’herència dels grans compositors en una tradició encarcarada i repetitiva. Així, el seu repte és encara més gran, perquè ara ja no se’ls demana ser només embalsamadors del capital estètic heretat. Avui dia, ser intèrpret no vol dir ser transmissor o mèdium. No volem lloros que repeteixin el que els discos ja guarden, volem que dialoguin amb els mestres. Volem que els intèrprets interpretin. Sempre ha estat així, però ara n’han de ser més conscients que mai.

(Revista de Girona, núm. 304, setembre-octubre 2017)

Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.