Després de la catedral,
l’altre gran palimpsest de la ciutat de Girona és el Teatre Municipal. En
ambdós escenaris els gironins s’hi han autorrepresentat, s’hi han escrit i s’hi
han esborrat i s’hi han reescrit al damunt. On hi havia hagut una casa de
comèdies més aviat estreta i gasiva, aprofitant un magatzem de gra, la petita
burgesia del XIX va encarregar a l’arquitecte Martí Sureda una bombonera
barateta per endreçar-se a lleixes les nits de festa que no eren de guardar.
Des de llavors, cada generació hi ha afegit i desbancat els seus ídols teatrals
en forma de busts o llegendes entre llorers, hi ha disposat aplics Lluís XVI
que després s’han trobat del tot demodés, han fet pujar els del galliner
per escales diferents per més endavant acabar baixant tots per la mateixa
escala, a la jacobina. A cada canvi s’hi pot llegir l’esperit del temps: d’una
banda, el comportament de grafiters que mostren decoradors i arquitectes,
interessats a arribar l’últim per deixar vistent la seva empremta, en una
victòria que serà només temporal, fins que n’arribin d’altres. De l’altra, la
mentalitat i ambicions de les elits locals que han impulsat aquests canvis.
¿Què hi llegirà el futur en aquesta tocatardana remodelació, quan vegi surar
aquesta balena metàl·lica en el mar de teules del barri vell? Audàcia o
prepotència? I en l’interior de la gran sala, amb el vellut entristit, la pols
intacta i el parquet encara ratllat? Respecte amb els besavis, desídia, falta
de fons i/o planificació?
l’altre gran palimpsest de la ciutat de Girona és el Teatre Municipal. En
ambdós escenaris els gironins s’hi han autorrepresentat, s’hi han escrit i s’hi
han esborrat i s’hi han reescrit al damunt. On hi havia hagut una casa de
comèdies més aviat estreta i gasiva, aprofitant un magatzem de gra, la petita
burgesia del XIX va encarregar a l’arquitecte Martí Sureda una bombonera
barateta per endreçar-se a lleixes les nits de festa que no eren de guardar.
Des de llavors, cada generació hi ha afegit i desbancat els seus ídols teatrals
en forma de busts o llegendes entre llorers, hi ha disposat aplics Lluís XVI
que després s’han trobat del tot demodés, han fet pujar els del galliner
per escales diferents per més endavant acabar baixant tots per la mateixa
escala, a la jacobina. A cada canvi s’hi pot llegir l’esperit del temps: d’una
banda, el comportament de grafiters que mostren decoradors i arquitectes,
interessats a arribar l’últim per deixar vistent la seva empremta, en una
victòria que serà només temporal, fins que n’arribin d’altres. De l’altra, la
mentalitat i ambicions de les elits locals que han impulsat aquests canvis.
¿Què hi llegirà el futur en aquesta tocatardana remodelació, quan vegi surar
aquesta balena metàl·lica en el mar de teules del barri vell? Audàcia o
prepotència? I en l’interior de la gran sala, amb el vellut entristit, la pols
intacta i el parquet encara ratllat? Respecte amb els besavis, desídia, falta
de fons i/o planificació?
[@more@]
