No, no som ni Roma ni Florència. La recent edició del catàleg Escultures a la via pública, a càrrec de Miquel Borrell, amplia a totes les terres gironines el documentat treball que féu Jaume Fabre per a la ciutat de Girona, alhora que el posa al dia i permet així una panoràmica actualitzada del que és i ha estat l’escultura civil pública i exempta a la regió. I la primera constatació és que, descartada l’escultura religiosa, la tradició és minsa i recent. Del segle XIX, algun monòlit espars; de més enllà, alguna font a Olot i Blanes, i para de comptar. Aquesta austeritat encara es manté a la Cerdanya, només amb 6 escultures. Deu ser que, per a obstacles bells i tridimensionals, ja tenen els Pirineus.
D’altres consideracions quantitatives: la comarca amb més escultures per habitant és la Garrotxa, on cada 562 habitants se’n disputen una. Hi pesa la tradició artística i els sants d’Olot. Municipis especialment dotats són Santa Pau i Besalú, beneficiats el 1992 per una trobada d’artistes gironins i italians, on van deixar 8 peces a cada poble, algunes d’elles molt ben integrades a l’entorn. A d’altres s’hi nota la presència d’un escultor arrelat, com Xicu Cabanyes a Porqueres; o la personalitat d’un regidor interessat en l’art, com fou el malaguanyat Josep Paulí a Salt, que va aprofitar sobretot la creativitat dels artistes locals per dotar la ciutat d’un interessant parc escultòric; i encara d’altres iniciatives particulars, com la del Parc Art de Cassà de la Selva. D’entre els escultors privilegiats, és molt probable que el vianant topi tard o d’hora amb els volums arrodonits de les obres de l’olotina Rosa
Serra. Amb 33 obres escampades, gairebé triplica la presència del patriarca de l’escultura gironina, Domènec Fita, amb 13 peces. Altres veterans gironins són poc profetes a la seva terra: Torres Monsó hi té 7 peces; Emília Xargay, 9; i 10 Dalí.
També es poden fer consideracions qualit
atives, perquè hi ha de tot i no sempre bo. Em pregunto quin mal ha fet la sardana com per merèixer tants monuments obvis i inhòspits. Ennuega la mostra d’art brut a la carretera de La Jonquera, avorreix l’ús i abús de planxa de ferro retallada i rovellada, que converteix les escultures en mers dibuixos en el buit. Tant els estils com els escultors i les dedicatòries parlen molt dels impulsors, així com és eloqüent l’absència d’escultures a molts municipis gasius o indecisos. El programa Apadrinem escultures dels Amics de la Unesco els hauria de fer apostar per l’escultura pública, sobretot, com a eina d’aprenentatge del valor de l’art i del patrimoni col·lectiu.[@more@]
