Un diari decimonònic rescatat per un dels historiadors del Teatre Municipal de Girona, Josep M. Birulés, relatava com al teló apareixien pintats els noms d’il·lustres artistes del moment, Malibrán, Brita, Luna, Márquez, Guzmán i Latorres, desplegats al llarg d’un arc de Sant Martí. Tret de la mezzosoprano hispano-francesa María Malibrán (1808-1836), encara als annals del cant líric, i de l’actriu Rita Luna, retratada per Goya, el temps s’ha engolit el prestigi d’aquests cognoms alhora que el mateix teló era substituït per l’actual, del 1895, atribuït a Ricard Alós.
Malgrat el caràcter d’edifici històric, el Teatre Municipal ha estat un espai canviant, sotmès als maquillatges, miralls i miratges de cada època, de cada generació de la burgesia local. Si certes glòries dubtoses van acabar defenestrades de l’escena, d’altres n’hi hagué que han resistit els embats dels anys. Per exemple els llorejats entre lires i muses al sostre de la nau central, encara atribuïble al primer decorador de la sala, l’escenògraf Eusebi Lucini (1814-1881). La dotzena de noms es distribueixen entre autors de teatre clàssic castellà –Calderón, Quintana, Tirso, Loreto, Rojas i Moratín– i compositors d’òpera italiana –Donizetti, Vaccai, Rossini, Verdi, Puccini–. Tal com judica Birulés, “ens evoquen l’esperit amb què els comerciants, professionals, funcionaris i militars de Girona anaven a il·lustrar-se i divertir-se sota l’advocació d’Isabel II.”. Són ben comprensibles els noms de Verdi i Donizetti, que encapçalen amb catorze títols cadascun el llistat d’òperes estrenades a Girona al XIX; més sorprenent el de Puccini, inèdit en aquella Girona i massa contemporani com per pertànyer a l’original de 1860. Deu aparèixer segurament mercès a la important restauració que es va fer el 1956 i que va comportar el repintat de les pintures del sostre a càrrec del decorador Joaquim “Mèriu” Oliveras. Aquella fou l’actuació que va enorgullir més a aquest antic col·laborador de Masó, cap de la principal casa gironina de decoració del moment i especialment afeccionat al teatre. Oliveras va intervenir també al Saló de Descans, potser va tenir ell l’opció d’inscriure-hi els primers noms catalans dins el teatre: Granados i Albéniz, al costat dels sempiterns Lope i Calderón.
En la recent remodelació del Teatre Municipal, han caigut uns altres ídols, com van caure en el seu moment Malibrán i companyia. Els busts daurats de Pitarra, Calderón i Clavé han estat desmuntats del seu pedestal a la noble sala de l’escalinata. Artísticament s’hi deu haver perdut poc, però simbòlicament una mica més, ja que s’ha perdut l’únic racó on els autors catalans guanyaven per majoria, ni que fossin vigilats per l’omnipresent Calderón. La tria de Pitarra i Clavé resultava si més no curiosa: per què ells i no Sagarra, Guimerà o Rusiñol, tan o més populars? D’una catalanitat menys inquietant en tant que més llunyana en el temps? En qualsevol cas, són reflexions que d’ara endavant s’hauran de fer amb l’ajut de fotografies. El llençol que s’ha perdut en aquesta bugada és part de la pàtina centenària del teatre.
[@more@]
