¿Què podia esperar-se d’un adolescent mascle que pel maig, en comptes de patir per les ziga-zagues de la lliga, dedicava els seus desequilibris hormonals a un altre esdeveniment televisiu igual d’erràtic, el Festival d’Eurovisió? Heterodòxia i res més. Banalitat per banalitat, tanmateix jo vaig ser dels que preferia els serrells hipnòtics de la Salomé, els arranjaments d’Augusto Algueró, els lluentons multicolors, abans que una gespa només verda que es tornava grisa a la pantalla. Amb els anys, Eurovisió ens havia d’educar tant per a una Europa desconcertant com per al vot desencisat. Madurs i macats, ja tenim tots prou dosis de cinisme com per equiparar els nostres polítics amb els cantants eurovisius, dels quals no cal escoltar la sonsònia que defensen. Cap concursant, cap polític del nou mil·lenni tenen el dret a la presumpció d’innocència. Jutjats pel broc gros, resultaran previsibles, de discursos intercanviables i autenticitat dubtosa. Desprestigiats, obtindran la seva victòria sota la llum dels focus i l’ombra del dubte. Però en aquesta Europa on tot és tan dissenyable, de vegades passa que un país banyabaix i sota sospita presenti una cançó en serbi, Molitva (Pregària), sense tornada en anglès, i per acabar-ho d’adobar, d’estètica filolesbiana, i que guanyi. Si fins i tot a Eurovisió poden guanyar rareses com Marija Šerifović, em permeto el luxe de creure que a les properes municipals també poden guanyar-les gent honrada, moguda per amor al seu territori i la seva comunitat.
[@more@]
