Aquesta és la història de dues punxes urbanes i dels seus llampecs que les perseguien. La primera, més que històrica és mítica, la punxa que mai no ha estat, la del campanar de Sant Feliu. Tot gironí podia imaginar-se-la a partir dels relats que n’ha sentit explicar des de petits, una punxa que era esmolada com un llapis escolar fins que un mal llamp la va destruir ja fa segles. De pedres en van rebotar fins a Sant Daniel i Sant Narcís va canviar el gest, s’explicava. Un article a la darrera Revista de Girona esmicola la llegenda i treu la punxa a Sant Feliu, adduint un argument tècnic i geomètric incontestable, certificat arran de la seva restauració: les cares de la piràmide truncada són tan irregulars que no podrien acabar mai en punta.
L’altra punxa fou més ben resolta per Rafael Masó, i tan identificativa que ha donat nom a la seu del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona, la Casa de la Punxa. Precisament aquest dies una exposició en recorda la gènesi constructiva, l’aliança de l’arquitecte amb els seus col·laboradors habituals i amb el promotor, el farinaire Alfons Teixidor. Tanmateix un altre llampec, aquest ben real, la va malferir encara no fa un any. El Col·legi va restaurar-la amb diligència. Dins la junta de govern hi havia fins fa poc com a secretari Narcís Sureda, responsable també de l’article sobre el campanar sense agulla; l’home que, de grat i per força, sap més de punxes gironines i dels llamps, llegendaris o reals, que les esmussen.
[@more@]
