No sé què m’atrau més, del catàleg, si la torrentada de creativitat que hi ha pàgina a pàgina, o el magnetisme de la seva fotografia de cos sencer a la solapa, arrogant com un príncep lleó. Parlo del banyolí Lluís Güell (1945 – 2005), el gran desconegut, segons Toni Álvarez, el comissari de l’exposició triple que es desplega al Museu d’Art, la Casa de Cultura de Girona i el Tint de Banyoles. Des de la perspectiva d’aquestes mostres, que permeten contemplar la vida sencera del riu Güell, començant a l’estany de Banyoles fins morir al mar de Begur, el reflex de les aigües arremolinades i desbordants enlluerna. Més objectiu que els seus companys de generació que el testimonien, emocionats, sóc un nouvingut a l’espectacular riuada Güell, però ja m’havia intrigat la personalitat de la botigueta de la Cort Reial o les escultures al vestíbul del Col·legi de Metges, de tot aquell barroquisme boletaire que tant contrastava amb la discreta severitat gironina. Voldria haver vist amb coneixement aquella mena d’homenatge a Duchamp que devien haver estat els Banys de la Devesa de Girona, folrats de bidets i urinaris i lavabos de paret a paret, o el primer happening català, o alguna de les seves escenografies. Però Lluís Güell va apostar a tota ultrança per la barreja de l’art amb la vida, en ell indestriables, i la vida és el riu d’Heràclit, que tot ho atropella i tot ho regira. L’efímer, quin soci més traïdor, fins i tot per als artistes que el prenen per amic.
[@more@]
