Algunes fires temàtiques solen ser desconcertants. A les medievals s’hi pot menjar pa amb tomata, inexistent a l’edat mitjana, però els firaires l’han de despatxar en túnica, barretina o leotards, d’altra banda també inexistents a l’edat mitjana. Les descarregades de brocanters són precisament això, descarregades: una confusió d’objectes en desacord, agrupats per l’atzar, de valor i antiguitat divers i poc contrastat, més vells que no pas antics. Tant les medievals com les descarregades s’organitzen sovint en polígons industrials, pàrquings públics o municipis que s’han despreocupat absolutament de mantenir el seu patrimoni arquitectònic. Allà, la crida a l’artesania, a l’autenticitat o al passat que reclamen els objectes exposats hi adopta una dignitat irònica i trista. Una tauleta de nit desaparellada, un frare escalfapanxes, una nina despullada enmig d’un polisportiu són herois d’una guerra perduda que no han tingut la misericòrdia de la desaparició. Collint figues, la meva mare me’n va regalar dues, de rampoines. Em demanava les secaïnes i es lamentava de les becarrades. Ara el meu corrector automàtic s’alarma amb tots dos adjectius. Becarrat és al diccionari i encara es podria reaprofitar per anomenar alguna procacitat o per cridar l’atenció al titular d’alguna columna; però secaïna, buscada al Google, no concorda amb cap document. La xarxa global no coneix la bondat de les figues secaïnes, tant si són de coll de dama com de pota de cavall.
[@more@]
A Vilobí feien la descarregada d’antiguitats a l’aparcament de l’aeroport, tampoc tenia allò necessari per les antiguitats però ara, al pavelló polivalent, encara menys