Els coixins de la Selva

Si no fos per les infraestructures que la trinxen, si no fos per les urbanitzacions mal plantejades i depredadores, si no fos per la poca autoestima dels seus habitants pel seu territori, la Selva seria un ventall de paisatges variat i arravatador, amb el mateix prestigi que l’Empordà, la Cerdanya o la Garrotxa. La catalogació que n’ha fet l’Observatori del Paisatge, doncs,  ha trobat al banc del sinofos la plana de la Selva, l’Ardenya-Cadiretes, Guilleries i Montnegre. Amb excepcions. Quan el bosc ja no és rendible i d’aquí poc no ho seran tampoc els conreus, a la plana de la Selva resisteixen les arbredes. No em cansa mirar-les a l’estany de Sils des del tren, o als voltants de Salitja, o camí de Santa Coloma de Farners, com marquen tant el paisatge com el pas de les estacions. Ara a l’hivern són una boira baixa i gris, com fa poc han estat un coixí ocre, i seran un exèrcit verd i plata. D’un dia per altre les serren, però els qui les coneixem no ens dolem de la tala, perquè aquesta silvicultura sàvia tracta els pollancres com si fossin mongeteres asprades, en regues i horts. Simultàniament, noves arbredes reneixen en un altre camp per fitar altre cop la plana. Destral i plançó, natura i geometria, bellesa i utilitat: arbredes a la Selva. Vaig preguntar el nom de l’arbre que les conforma. “Són arbres”, em van dir. Sí, però quins? “Arbres. Es diuen arbres”. No són pollancres ni àlbers, doncs. Són arbres. Són els arbres.

[@more@]

Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els coixins de la Selva

  1. Hola Josep,

    He llegit aquest breu escrit sobre la Selva. És molt important que hi hagi consciència per part dels habitants perquè el paisatge, el caràcter, la identitat de la comarca es mantingui. De totes maneres, jo, com a baix-empordanès, t’haig d’avançar que a l’Empordà no són pas tot flors i violes, i em sembla que la problemàtica és també molt important, en aquest cas per l’obsessió del totxo. De totes maneres n’estic més que convençut que ja deus estar-ne assabentat.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.

Els coixins de la Selva

Si no fos per les infraestructures que la trinxen, si no fos per les urbanitzacions mal plantejades i depredadores, si no fos per la poca autoestima dels seus habitants pel seu territori, la Selva seria un ventall de paisatges variat i arravatador, amb el mateix prestigi que l’Empordà, la Cerdanya o la Garrotxa. La catalogació que n’ha fet l’Observatori del Paisatge, doncs,  ha trobat al banc del sinofos la plana de la Selva, l’Ardenya-Cadiretes, Guilleries i Montnegre. Amb excepcions. Quan el bosc ja no és rendible i d’aquí poc no ho seran tampoc els conreus, a la plana de la Selva resisteixen les arbredes. No em cansa mirar-les a l’estany de Sils des del tren, o als voltants de Salitja, o camí de Santa Coloma de Farners, com marquen tant el paisatge com el pas de les estacions. Ara a l’hivern són una boira baixa i gris, com fa poc han estat un coixí ocre, i seran un exèrcit verd i plata. D’un dia per altre les serren, però els qui les coneixem no ens dolem de la tala, perquè aquesta silvicultura sàvia tracta els pollancres com si fossin mongeteres asprades, en regues i horts. Simultàniament, noves arbredes reneixen en un altre camp per fitar altre cop la plana. Destral i plançó, natura i geometria, bellesa i utilitat: arbredes a la Selva. Vaig preguntar el nom de l’arbre que les conforma. “Són arbres”, em van dir. Sí, però quins? “Arbres. Es diuen arbres”. No són pollancres ni àlbers, doncs. Són arbres. Són els arbres.

[@more@]

Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.