El pensador George Steiner va trobar en els cafès
una de les especificitats d’Europa, aquests espais que han possibilitat
el temps de trobada, tertúlia i debat. A la vista de la diversitat
d’establiments vistos pels carrers de Nova York que recorro aquests
dies, no estic segur de l’exclusivitat europea. Una de les adaptacions
nord-americanes dels cafès europeus són els Starbucks, on no manen tant
la pressa com els fast-foods i els mobles són casuals i
desaparellats amb cura. Fallen en els vasos de plàstic –Steiner, més
que l’Europa dels cafès, hauria de referir-se a la de les tasses– i
excel·leixen a oferir Wi-Fi gratuït, facilitant la connexió amb el món
i la desconnexió amb el veí de taula. Els solitaris dels Starbucks són
solitaris ficticis, llevat dels homeless que no hi duen el portàtil. En algun altre Starbuck, un altre pseudosolitari rep un mail d’amor, polemitza pel Messenger o s’adhereix mitjançant el Facebook
a un grup de pressió. El que s’hi guanya en contactes s’hi perd en el
sentit del tacte. Les xarxes socials d’internet reprodueixen així la
fluència líquida de les ciutats, els companys d’un sol viatge, amistats
gasoses, comerç puntual d’interessos. Gràcies a internet, uns
desconeguts ens han cedit casa seva per uns dies, ells dormiran més
endavant al meu llit. Amb uns amics virtuals novaiorquesos potser ni
quedarem. Per què, trobant-nos cada mati cadascú al seu Starbuck més
proper, acompanyats d’un capuccino amb palleta?
una de les especificitats d’Europa, aquests espais que han possibilitat
el temps de trobada, tertúlia i debat. A la vista de la diversitat
d’establiments vistos pels carrers de Nova York que recorro aquests
dies, no estic segur de l’exclusivitat europea. Una de les adaptacions
nord-americanes dels cafès europeus són els Starbucks, on no manen tant
la pressa com els fast-foods i els mobles són casuals i
desaparellats amb cura. Fallen en els vasos de plàstic –Steiner, més
que l’Europa dels cafès, hauria de referir-se a la de les tasses– i
excel·leixen a oferir Wi-Fi gratuït, facilitant la connexió amb el món
i la desconnexió amb el veí de taula. Els solitaris dels Starbucks són
solitaris ficticis, llevat dels homeless que no hi duen el portàtil. En algun altre Starbuck, un altre pseudosolitari rep un mail d’amor, polemitza pel Messenger o s’adhereix mitjançant el Facebook
a un grup de pressió. El que s’hi guanya en contactes s’hi perd en el
sentit del tacte. Les xarxes socials d’internet reprodueixen així la
fluència líquida de les ciutats, els companys d’un sol viatge, amistats
gasoses, comerç puntual d’interessos. Gràcies a internet, uns
desconeguts ens han cedit casa seva per uns dies, ells dormiran més
endavant al meu llit. Amb uns amics virtuals novaiorquesos potser ni
quedarem. Per què, trobant-nos cada mati cadascú al seu Starbuck més
proper, acompanyats d’un capuccino amb palleta?
