Si a Girona li toca la rifa de 200.000 euros en les subvencions de l’Institut Català d’Energia, podria ser que tinguéssim un servei de “bicing” ben aviat. Essent-ne usuari a Barcelona, defensor però patidor de les seves imperfeccions, intueixo una adaptació difícil a l’orografia mental i geogràfica gironina. Al cap i casal, tot i una cultura ciclística una mica més implantada que a Girona, la convivència tripartita de peatons, cicles i vehicles a motor no és gens senzilla, sobretot perquè l’èxit del Bicing ha fet créixer sense mesura el planter de ciclistes novells, inexperts i irrespectuosos. A Girona, amb els pocs carrils bici infrautilitzats, els irrespectuosos solen ser els peatons, confonent els carrils amb una ampliació de la vorera on hi ha escrits uns misteriosos signes i ratlles per trepitjar. Des del plantejament urbanístic s’ha optat per un model clarament bipartit, diferenciant àrees peatonals i vies de trànsit rodat, i en ambdues zones les bicicletes s’hauran d’obrir camí a colzades i males cares. Aquest model bipartit es repeteix en la mentalitat dels ciutadans que, calculant distàncies, només trien bé pel cotxe, bé per l’anar a peu. Les bicicletes són per a l’estiu i els autobusos, per obviar-los mentre l’estatus econòmic i les dimensions de la ciutat ho permetin. Però tots podem canviar. Tan de bo m’arribi a trobar com a Barcelona, amb una bici pública del BiGing entre les mans i cap estació buida per aparcar-la-hi.
