Fora màscares

Dies enrera em preguntava, atès el decòrum gironí, si els rics d’aquí són com els d’allà, si també deuen anar de cacera entre ministres, jutges i alguns sants innocents de perdiguers. La setmana passada he tingut la resposta: de moment no, però se’n deleixen. Quina gràcia ha de tenir ser ric si s’ha d’exercir entre complexos, com passava a Girona? Per això hem de defensar el dret a la visibilitat de totes les minories; hem de deixar de ser una província tan alienígena que, per no tenir, no té ni representants del PP a Madrid ni ocasions perquè la Mariàngels Alcàzar, secció casa real de La Vanguardia, pugui fer la seva feina no gaire lluny de casa. Per sort, algú ha donat un cop de puny a la taula i ha enviat a pastar fang la discreció, la desafecció i l’orgull secret de la diferència gironins. Tants vestits de còctel arnant-se als armaris, tants marcs incomparables que farien ressaltar la seda salvatge, tanta plusvàlua podrint-se a Andorra han de tenir un destí millor. Com per exemple, la noble causa de la filantropia, a la qual es pensa dedicar especialment la nova Fundació Príncep de Girona. Però que es vegi, sobretot que es fotografiï i surti als diaris en quatricomia, quanta més opulència millor, quanta més pedreria millor, les cares casadores, els somriures de satisfacció. I les beques, oh, les beques! La jove promesa, sigui científic o pianista, però sobretot capcot; i a la taula presidencial, la generositat displicent de sa altesa. En el dinar de gala, a l’hora dels petits furs, algun patró de la fundació Gala-Dalí tindrà una conversa de tu a Vós, amb la franquesa que donen anys d’amistat. I sí, potser s’anunciarà que els deixaran per a alguna una exposició temporal el quadre L’atleta còsmic de Dalí, comprat per al despatx del Rei (3 milions d’euros), amb la mateixa generositat displicent. Tot seran avantatges.