L’empatia em porta problemes. Perquè em faig càrrec de la crisi dels pagesos, coneixent els percentatges abusius dels intermediaris, no diré gaire res dels aqüífers amb bouquet de nitrat, contaminats per una explotació insensata del territori. Si m’he de posar al seu lloc, jo m’hi poso. Perquè els afers polítics són cosa complexa, entenc que alguns s’hi professionalitzin i s’eternitzin en els càrrecs. Perquè comprenc que la Llei de
Dependència té seriosos problemes de finançament, em sembla de llei que un meu familiar proper no se’n beneficiï: segur, ben segur que n’hi ha d’altres que estan molt pitjor que nosaltres. Després d’escoltar el germà de Fèlix Millet, el cas Palau se’m redueix a una educació mal portada, a una personalitat psicòtica, de compadir com qualsevol altre cas fàrmacodependent. Pobrot, infeliç Fèlix. Comprendré els propietaris de boscos que em vetaran l’accés als pinetells, els policies que em posaran multes complint el seu deure, el funcionari que ha anat a esmorzar perquè li entra al conveni, i els polítics que no donen la talla ja que no la donem nosaltres, entenc els que no voten i els que sí. Comprenc el veí que ha talat el seu magnífic magnolier, privant-me del verd infinit de la capçada, d’un paisatge que emergia, consolador, quan arribava a casa. Però em penso que la intel·ligència emocional no em prova, si més no a l’hora d’escriure pasquins, on és d’esperar algú esgargamellant-se contra una injustícia que clami al cel, mostrant-la diàfana, incontestable. Aquells columnistes que ho deixen tot arrasat en un parell de frases, quina enveja. Estar pendent de l’altre i les seves circumstàncies redueix la capacitat d’odiar-lo, sense odi no pots tenir el registre personalitzat d’enemics al dia, i sense enemics no ets ningú. Algun dia, tanmateix, em comportaré com un perfecte cafre indocumentat, fart d’escoltar i d’atendre raons.
Dependència té seriosos problemes de finançament, em sembla de llei que un meu familiar proper no se’n beneficiï: segur, ben segur que n’hi ha d’altres que estan molt pitjor que nosaltres. Després d’escoltar el germà de Fèlix Millet, el cas Palau se’m redueix a una educació mal portada, a una personalitat psicòtica, de compadir com qualsevol altre cas fàrmacodependent. Pobrot, infeliç Fèlix. Comprendré els propietaris de boscos que em vetaran l’accés als pinetells, els policies que em posaran multes complint el seu deure, el funcionari que ha anat a esmorzar perquè li entra al conveni, i els polítics que no donen la talla ja que no la donem nosaltres, entenc els que no voten i els que sí. Comprenc el veí que ha talat el seu magnífic magnolier, privant-me del verd infinit de la capçada, d’un paisatge que emergia, consolador, quan arribava a casa. Però em penso que la intel·ligència emocional no em prova, si més no a l’hora d’escriure pasquins, on és d’esperar algú esgargamellant-se contra una injustícia que clami al cel, mostrant-la diàfana, incontestable. Aquells columnistes que ho deixen tot arrasat en un parell de frases, quina enveja. Estar pendent de l’altre i les seves circumstàncies redueix la capacitat d’odiar-lo, sense odi no pots tenir el registre personalitzat d’enemics al dia, i sense enemics no ets ningú. Algun dia, tanmateix, em comportaré com un perfecte cafre indocumentat, fart d’escoltar i d’atendre raons.
