Ja està bé que la fama se l’enduguin elles, però cal anar escampant alhora que darrera de cada gran cuinera silenca hi ha almenys un gran silenc, i és entre tots que han aixecat la polseguera mediàtica que és la Cuina a Sils. Dissabte passat es va celebrar el dotzè sopar gastronòmic local, on resplendien les noranta-quatre cassoles de platillos selvatans, però també s’hi notava un altre xup-xup, el de l’eficiència dels veterans de Sils i el jovent de l’Esplai contribuint decisivament a sostenir la complexa estructura organitzativa del gran sopar popular. Seria ingenu pensar que rere la recuperació de la cuina tradicional per part del col·lectiu només hi ha l’excusa per fer fartaneres. Sigui a les pàgines finals d’Asterix, sigui en la celebració de l’eucaristia, és ben coneguda la força de la litúrgia alimentària per cohesionar una comunitat. Dins el poliesportiu, rodones les taules, els silencs veneraven, encerclant-los, la vedella amb salsafins i el bacallà amb panses i ous mentre al seu entorn els vigilava un diorama de grues i bastides d’edificis en construcció. Imparable, en pocs anys Sils doblarà la seva població, per sort i per desgràcia. El paisatge i el teixit social canviaran radicalment, i tant de bo que per molts anys continuï l’escalfor i la força i el consol de les cassoles, per tal que s’hi aboquin els silencs i, si més no, es reconeguin almenys en els cargols amb sèpia dels seus avantpassats.
[@more@]
