Per ser una vila
noucentista completa, a Breda li hauria faltat el Mediterrani ben a prop, per
això l’artista Josep Aragay (1889-1973), quan fantasiava amb ella, li plaïa
col·locar-la ran de mar, emmirallant-se des de dalt d’un brau penyasegat. Així
apareix en algun dels seus gravats o en el seu quadre més pretensiós,
“Vacances”, del 1924, ben reconeixible el seu campanar romànic. Però en
realitat, a la falda del Montseny, Breda no és pas gaire lluny de Gualba,
l’escenari frondós on Eugeni d’Ors va situar la història d’un amor molt fosc
que havia de ser el negatiu de la Ben Plantada, de manera que un noucentista
com Aragay, dins aquesta lògica, consideraria oportú purificar amb llum i aigua
salada un paisatge humit que coneixia prou bé. De Breda era la seva mare i allà
es va retirar a partir del 1925, després d’un dels inicis més prometedors de
tots els joves artistes del nou-cents seguit d’una sonada defenestració com a
professor a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat el 1924,
durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant el període de la Guerra Civil es
va dedicar quasi de manera exclusiva a l’aiguafort. En un d’ells hi reprodueix
una idíl·lica festa major de Breda, una cobla airosa, una rotllana de sardanes
i una llum amable damunt els contraforts gòtics de l’església, les bombes
lluny, lluny la guerra, lluny. La Breda d’Aragay va ser-li idea i somni, refugi
i destí, contra les ensulsiades que la realitat li proporcionava.
noucentista completa, a Breda li hauria faltat el Mediterrani ben a prop, per
això l’artista Josep Aragay (1889-1973), quan fantasiava amb ella, li plaïa
col·locar-la ran de mar, emmirallant-se des de dalt d’un brau penyasegat. Així
apareix en algun dels seus gravats o en el seu quadre més pretensiós,
“Vacances”, del 1924, ben reconeixible el seu campanar romànic. Però en
realitat, a la falda del Montseny, Breda no és pas gaire lluny de Gualba,
l’escenari frondós on Eugeni d’Ors va situar la història d’un amor molt fosc
que havia de ser el negatiu de la Ben Plantada, de manera que un noucentista
com Aragay, dins aquesta lògica, consideraria oportú purificar amb llum i aigua
salada un paisatge humit que coneixia prou bé. De Breda era la seva mare i allà
es va retirar a partir del 1925, després d’un dels inicis més prometedors de
tots els joves artistes del nou-cents seguit d’una sonada defenestració com a
professor a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat el 1924,
durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant el període de la Guerra Civil es
va dedicar quasi de manera exclusiva a l’aiguafort. En un d’ells hi reprodueix
una idíl·lica festa major de Breda, una cobla airosa, una rotllana de sardanes
i una llum amable damunt els contraforts gòtics de l’església, les bombes
lluny, lluny la guerra, lluny. La Breda d’Aragay va ser-li idea i somni, refugi
i destí, contra les ensulsiades que la realitat li proporcionava.
Des del 1974 hi ha una
flama constant que recorda aquesta fidelitat d’Aragay a la vila materna, el
Museu Municipal Josep Aragay fet a partir de les donacions de familiars i amics
bredencs. De més a més, enguany s’ha inaugurat una exposició temporal al centre
cultural “Els Forns”, oberta fins el setembre, que reforça el contingut del
museu amb peces d’Aragay procedents d’altres fons, com el Museu d’Art de
Girona. Les conclusions a les quals hom arriba, tanmateix, continuen essent les
mateixes: una, que l’interès de la seva primera època supera amb escreix l’obra
feta a partir dels anys quaranta; i l’altra, que el seu ofici decoratiu i
linial s’acobla com oli en un llum en la seva ceràmica i els seus gravats, molt
menys en la seva pintura. I, per mantenir viva aquella vila d’ideals, aquella
Breda noucentista que Aragay va fer realitat en els seus quadres, ceràmiques i
poemes, l’Ajuntament ha organitzat a començaments d’abril unes Jornades
Noucentistes que han ajudat a contextualitzar el seu somni. Resta pendent, a
l’espera d’una restauració que era imminent i ara ja no ho sembla tant, la
recuperació dels frescos del baptisteri de l’església parroquial que Aragay va
realitzar el 1925, i que seria un dels millors regals que Breda podria oferir
al record del seu artista més estimat.
flama constant que recorda aquesta fidelitat d’Aragay a la vila materna, el
Museu Municipal Josep Aragay fet a partir de les donacions de familiars i amics
bredencs. De més a més, enguany s’ha inaugurat una exposició temporal al centre
cultural “Els Forns”, oberta fins el setembre, que reforça el contingut del
museu amb peces d’Aragay procedents d’altres fons, com el Museu d’Art de
Girona. Les conclusions a les quals hom arriba, tanmateix, continuen essent les
mateixes: una, que l’interès de la seva primera època supera amb escreix l’obra
feta a partir dels anys quaranta; i l’altra, que el seu ofici decoratiu i
linial s’acobla com oli en un llum en la seva ceràmica i els seus gravats, molt
menys en la seva pintura. I, per mantenir viva aquella vila d’ideals, aquella
Breda noucentista que Aragay va fer realitat en els seus quadres, ceràmiques i
poemes, l’Ajuntament ha organitzat a començaments d’abril unes Jornades
Noucentistes que han ajudat a contextualitzar el seu somni. Resta pendent, a
l’espera d’una restauració que era imminent i ara ja no ho sembla tant, la
recuperació dels frescos del baptisteri de l’església parroquial que Aragay va
realitzar el 1925, i que seria un dels millors regals que Breda podria oferir
al record del seu artista més estimat.
[@more@]
