Als
jardins de la Devesa tant s’hi pot aprendre botànica com resumir la història de
Girona al segle XX mitjançant les seves cicatrius. En el gran brollador de
Martí Sureda, en el mateix disseny del jardí hi ha encara l’herència romàntica
que la ciutat va reaprofitar per al nou segle. La Girona il·lusionada dels anys
trenta començà la dècada homenatjant-hi Juli Garreta i Fidel Aguilar. La Girona
alacaiguda de la postguerra, en canvi, va deixar entrar-hi els mals de l’art
seu temps: la modernitat caníbal va cruspir-se una de les casetes de l’entrada,
el kitsch s’hi va representar amb un monument a Walt Disney, i una terracota
adotzenada va substituir als anys setanta una escultura original destruïda per
uns brètols. Avui són uns jardins abúlics i autistes, fora de les rutes
d’ocupació de la resta de la Devesa. Entre els mals endreços de les brigades
municipals, i bancs inservibles, i paons escuats, els monuments dels anys
trenta al músic i a l’escultor mantenen una dignitat sorprenent, com si d’ells
depengués la vigència d’un somni. El de Garreta fou inaugurat amb Pau Casals i
la seva orquestra, el de Fidel Aguilar fou costejat per subscripció popular.
Tots dos, juntament amb una exposició recentment inaugurada, ens parlen d’una
ciutat culta i civilitzada que s’enorgullia del seu passat recent pels seus
artistes, no pas pels seus setges, i produeixen el desassossec dels futurs que
no van ser, perduts entre ruïnes.
jardins de la Devesa tant s’hi pot aprendre botànica com resumir la història de
Girona al segle XX mitjançant les seves cicatrius. En el gran brollador de
Martí Sureda, en el mateix disseny del jardí hi ha encara l’herència romàntica
que la ciutat va reaprofitar per al nou segle. La Girona il·lusionada dels anys
trenta començà la dècada homenatjant-hi Juli Garreta i Fidel Aguilar. La Girona
alacaiguda de la postguerra, en canvi, va deixar entrar-hi els mals de l’art
seu temps: la modernitat caníbal va cruspir-se una de les casetes de l’entrada,
el kitsch s’hi va representar amb un monument a Walt Disney, i una terracota
adotzenada va substituir als anys setanta una escultura original destruïda per
uns brètols. Avui són uns jardins abúlics i autistes, fora de les rutes
d’ocupació de la resta de la Devesa. Entre els mals endreços de les brigades
municipals, i bancs inservibles, i paons escuats, els monuments dels anys
trenta al músic i a l’escultor mantenen una dignitat sorprenent, com si d’ells
depengués la vigència d’un somni. El de Garreta fou inaugurat amb Pau Casals i
la seva orquestra, el de Fidel Aguilar fou costejat per subscripció popular.
Tots dos, juntament amb una exposició recentment inaugurada, ens parlen d’una
ciutat culta i civilitzada que s’enorgullia del seu passat recent pels seus
artistes, no pas pels seus setges, i produeixen el desassossec dels futurs que
no van ser, perduts entre ruïnes.
[@more@]
