tan transitats, no donen l’abast al servei d’una nova clientela, ni
historiadora ni documentalista. És la febre de l’arbre familiar. Com cérvols
amb un brancam suspès en l’aire, molts particulars deambulen pels arxius durant
les hores del seu temps lliure per tal d’espesseir la capçada que, emergint
d’ells mateixos, va subdividint-se passat amunt. Girona és un dels llocs més
aptes per a aquest exercici genealògic, ja que tant els fons notarials de
l’Arxiu Històric com els fons parroquials de l’Arxiu Diocesà reculen fins a
l’edat mitjana. A més, la diligència i sol·licitud dels professionals d’ambdues
institucions els han dotat d’eines de recerca que faciliten la tasca, per bé que sovint les infraestructures
resulten insuficients davant l’excés de demanda.
La tipologia dels genealogistes de
diumenge és molt àmplia, des dels qui només els interessa arribar com més
enrere millor, fins als qui els agrada esplaiar-se en branques secundàries, o
en aprofundir en aquell avantpassat curiós que va comprar un molí o va llegar
una biblioteca. Els que s’ho posen fàcil segueixen la línia del cognom patern,
però més fascinant pot resultar seguir la línia desdibuixada que recorre les
mares de les mares. Més enllà de descobrir noms i dates per constatar que tots
som entreparents, els historiadors professionals han començat a entreveure
l’interès d’unir esforços per construir un discurs històric més general. Per
això diverses iniciatives s‘encaminen en aquesta direcció, des de publicar-ne
reculls (sobre els Anglada de Fonteta, els Heras d’Adri, els Jordà de Molins,
les 127 geneaologies de Fernando Viader...)
fins a convertir-se en teranyina.
Ara bé, les raons per les
quals tants enfebrats es desgasten els colzes, per alzinar els seus arbres
particulars, deuen ser tan nombroses com el bosc que acaben conformant. Potser,
en aquest nostre temps d’identitats mòbils i transitòries, en què treball i
amics i pàtria són viscuts amb sentit d’efímer, aquest passat ens pot fer
d’àncora. Jo mateix, que passo la setmana a tres llocs diferents, què sóc,
vilobinenc, gironí, barceloní? Segons les estadístiques, canviarem de treball,
de residència i de parella diverses vegades a la vida, però els cérvols nòmades
que han bastit una cornamenta ferrenya almenys podran traginar-la per allà on
vagin, amb la seguretat que dóna a una criatura portar un globus lligat amb un
cordill.
[@more@]
