1 d’octubre
De tant dur-la sempre a la mateixa mà,
la maleta m’ha deixat un séc vermell i profund al palmell. Sempre tinc tendència
a emportar-me pesos innecessaris. El tren s’ha posat en marxa, primer a poc a
poc, després amb sotracs més i més accelerats, en un ritme ternari i monòton.
L’estació recula per la finestra, i el món es fa molt més gran.
Aviat retrobo els meus primers
paisatges, aquells que em van estrenar el fitxer de la consciència, els camps
planers i marrons i humits, gavines esgratinyant els sembrats, pujols amb
poques pretensions, i les muntanyes negades de calitja, aquells horitzons
ribetejats d’arbredes. Em retornen totes les línies modestes i cansades que em
van alimentar durant la infantesa. De lluny estant, com coixins, els horts d’arbres
blancs en renglera, a Vilobí, a Sils, a Hostalric, ençà i enllà d’aquesta meva
Selva, com coixins. Cada arbre té, aquest matí, una llepada prima de sol al
tronc. I les ombres són llargues, i els ocres exagerats, i els grocs arrapats
al capdamunt de les branques, tan coneguts de tardor en tardor, a hores d’ara
encara em sorprenen.
Jo no sé com em trobo. Potser estic una
mica content perquè no tinc ningú més al meu compartiment de tren. Em reca,
deixar Girona. Ara comencem ja a donar la volta al Montseny. Duu boires
adherides a la falda. El massís és una paret blava, és una bambolina llunyana,
és un cristall de Guerau de Liost. Haurà de ser un paisatge per sobreviure. El
vagó, massa escalfat, és una habitació de malalt.
I sobtadament hi ha una prosa que et
salva en el moment just, el llibre que havies arraconat i ara acut, sol·lícit,
a gombolar-te en aquest matí fred, entre les sacsejades del tren. I gràcies a
aquests fulls magnífics i morts et sents viu encara, i ple, a despit de tanta
nostàlgia com ara et ronda. I més, més que aquest rostre bell i llunyà que, ara
s’ha assegut al teu davant, és el miracle d’un ordre límpid en els mots, d’un
ordre que, de més a més, desperta situacions i gestos i paisatges, és Bertrana
el qui t’ajuda a surar en aquesta tardor reblerta de fugida.
Jo també jugaré a filar teranyines de
llenguatge. Tramades lentament, lentament tastades. El meu cos en segregarà el
suc per teixir-les, i em consumiré en la contesa de la farsa. M’abandonaré
entre les línies, i miraré de no caure en la trampa que jo mateix m’he parat.
Per això no creuré que jo sóc el qui ara roman i viu en aquestes frases
quietes. Dins una letargia salada, construiré tres màscares de vida i paraules:
una per una diran de mi, totes tres amagaran el meu veritable rostre.
(final de "Tres màscares", de Tres tríptics, publicat per l’Editorial Empúries el 1991)
[@more@]
