Ens havíem fet a la idea que aquell escrit fet amb guix damunt una
llinda de pedra podia durar per sempre. Tot i això, no ens deixava de
sorprendre que al cap de vint anys, damunt la porta de l’antic seminari menor
de Girona encara romangués, ben llegible, el vers de J.V. Foix, “És quan dormo que
hi veig clar”. La llegenda atribuïa l’autoria a un graffiter de prestigi, el
poeta i pintor Joan M. Puigvert, i sota aquest lema vàrem entrar i sortir de
les aules de l’antic Col·legi Universitari tota una generació de llicenciats en
lletres. Jo diria que la pintada ens va provar. L’heptasíl·lab va formar part
de la nostra educació sentimental i, folls d’una dolça metzina, ens va
convèncer del poder dels somnis per subjugar la realitat. Fins i tot va donar
nom a una efímera revista dels estudiants. Els darrers temps, la porta tancada
-ull cluc-, ella sola reafirmava, insistent, entotsolada i fràgil, la vigència
del vers, fins que ha arribat l’hora de la remodelació de l’edifici per a la
seu de la Facultat d’Educació i Psicologia. Les dovelles desmuntades deuen
formar ara un trencaclosques amb un missatge encriptat que possiblement
desapareixerà, si no és que des d’Educació considerin pedagògica aquesta petita
dosi de somiatruitisme, si no és que el nou equip d’Anna Maria Geli decideixin
considerar un tema tan ínfim com aquest, o si no és que subreptíciament algun
nou estudiant poeta pintor el recuperi de nou. Tan de bo.
llinda de pedra podia durar per sempre. Tot i això, no ens deixava de
sorprendre que al cap de vint anys, damunt la porta de l’antic seminari menor
de Girona encara romangués, ben llegible, el vers de J.V. Foix, “És quan dormo que
hi veig clar”. La llegenda atribuïa l’autoria a un graffiter de prestigi, el
poeta i pintor Joan M. Puigvert, i sota aquest lema vàrem entrar i sortir de
les aules de l’antic Col·legi Universitari tota una generació de llicenciats en
lletres. Jo diria que la pintada ens va provar. L’heptasíl·lab va formar part
de la nostra educació sentimental i, folls d’una dolça metzina, ens va
convèncer del poder dels somnis per subjugar la realitat. Fins i tot va donar
nom a una efímera revista dels estudiants. Els darrers temps, la porta tancada
-ull cluc-, ella sola reafirmava, insistent, entotsolada i fràgil, la vigència
del vers, fins que ha arribat l’hora de la remodelació de l’edifici per a la
seu de la Facultat d’Educació i Psicologia. Les dovelles desmuntades deuen
formar ara un trencaclosques amb un missatge encriptat que possiblement
desapareixerà, si no és que des d’Educació considerin pedagògica aquesta petita
dosi de somiatruitisme, si no és que el nou equip d’Anna Maria Geli decideixin
considerar un tema tan ínfim com aquest, o si no és que subreptíciament algun
nou estudiant poeta pintor el recuperi de nou. Tan de bo.
[@more@]
