De l’arquitectura oficial que es va fer a Girona durant la postguerra,
l’edifici que em sembla més equilibrat és la Delegació d’Hisenda, a la Gran Via
fent cantonada amb la plaça de l’Hospital, obra de l’arquitecte Carlos Sobrini,
professor a l’Escola d’Arquitectura de Navarra i Premi nacional d’Arquitectura
el 1954, un any abans que fes aquest edifici. Me n’agrada la sobrietat, la
simetria només aparent, les corbes aventrellades dels murs exteriors, el diàleg
que estableix amb els edificis veïns, sobretot amb la casa Gispert Saüc de
Masó, amb la qual es parlen de façana a façana, de xamfrà a xamfrà. Però per
dins és un estómac. Sense que serveixin de res les nombroses rengleres de
finestres, un vestíbul que hauria de ser lluminós com una església de Le
Corbusier es converteix, sense saber com, en un forat de matèria negra. La
restauració que se’n fa fer fa uns pocs anys només devia donar pel fora, i va
deixar el dins ple d’una foscor ala de mosca, funcionarial, sota la qual tot
sembla una mica més atrotinat. Un moment. Tots sabem quin pa s’hi dóna –o s’hi
rep, més aviat-, quan hom és engolit sota els relleus de la indústria,
l’agricultura i la pesca fets per Torres Monsó. Ara que me n’adono, serà per
això que el trobo tan sensat quan se n’és fora, i tan llòbrec quan s’és dins?
És més, serà una sensació intencionada, buscada per Sobrini? Potser no estem
tan lluny del tenebrisme barroc. La campanya de l’IRPF acaba de començar.
l’edifici que em sembla més equilibrat és la Delegació d’Hisenda, a la Gran Via
fent cantonada amb la plaça de l’Hospital, obra de l’arquitecte Carlos Sobrini,
professor a l’Escola d’Arquitectura de Navarra i Premi nacional d’Arquitectura
el 1954, un any abans que fes aquest edifici. Me n’agrada la sobrietat, la
simetria només aparent, les corbes aventrellades dels murs exteriors, el diàleg
que estableix amb els edificis veïns, sobretot amb la casa Gispert Saüc de
Masó, amb la qual es parlen de façana a façana, de xamfrà a xamfrà. Però per
dins és un estómac. Sense que serveixin de res les nombroses rengleres de
finestres, un vestíbul que hauria de ser lluminós com una església de Le
Corbusier es converteix, sense saber com, en un forat de matèria negra. La
restauració que se’n fa fer fa uns pocs anys només devia donar pel fora, i va
deixar el dins ple d’una foscor ala de mosca, funcionarial, sota la qual tot
sembla una mica més atrotinat. Un moment. Tots sabem quin pa s’hi dóna –o s’hi
rep, més aviat-, quan hom és engolit sota els relleus de la indústria,
l’agricultura i la pesca fets per Torres Monsó. Ara que me n’adono, serà per
això que el trobo tan sensat quan se n’és fora, i tan llòbrec quan s’és dins?
És més, serà una sensació intencionada, buscada per Sobrini? Potser no estem
tan lluny del tenebrisme barroc. La campanya de l’IRPF acaba de començar.
[@more@]
