Pubilles de la reina de Saba

Aquestes dones potser de Gàmbia que jo només sé contemplar en la distància callen i criden. Les he vistes sovint, entotsolades, mentre s’esperaven en una parada d’autobús sortint del Trueta, o demanant inhibides el preu d’alguna verdura al mercat de la Devesa, i a hores d’ara encara se’m fa difícil de recordar o tan sols d’imaginar la seva veu. A canvi de tanta discreció, de feinejar amunt i avall, de carretejar els seus fills en silenci, els seus vestits són xiscles. Amb una decidida tendència al farbalà, els seus vestits llargs i folgats fins els peus, les seves faldilles i els seus barrets passen d’un groc extrem a un fúcsia arravatat, ara color de carbassa, adés blau de papallona tropical, i sembla que aquests colors encara riguin més al costat de la cera fosca de la seva pell. I jo, que tinc dubtes metafísics a l’hora de comprar-me una camisa vermella que diuen que portarà tant aquest estiu, me les remiro amb enveja des del meu plomatge gris. “Si almenys vestissin com nosaltres…!” és una de tantíssimes exclamacions racistes que no puc entendre, i menys en aquest cas, nosaltres que hem d’esperar alguna consigna de la moda per gosar i disposar del vermell o del pistatxo, i encara. Amb tot, no puc pas exigir a aquestes dones potser de Gàmbia que continuïn amb els colors del parxís per eixerivir el paisatge urbà, com si haguessin de pagar un peatge per estar aquí mitjançant una quota de tipisme, una nota cromàtica que ens pugi el notable en integració i cosmopolitisme de la ciutat. El dret a la diversitat ha de ser compartible amb el dret a l’homogeneïtzació. Per tant, si ho volen, tenen tot el dret a avorrir-se mortalment duent roba com la nostra, només faltaria. Potser un dia malaguanyat descobriran que els texans passen sense planxa, que el negre és tan sofert i que la roba blanca no crea problemes de taques perquè admet el lleixiu. Tindran tot el dret a renegar del carbassa enlluernador i del blau de papallona per convertir-se en clòniques del xandall i la samarreta, com nosaltres bé el tinguérem d’abandonar rets i barretines per venerar el tergal i la viscosa. Mentrestant, però, abans no arribi el dia, m’enfavo en el port elegant, iridescent i silenciós de les pubilles de la reina de Saba.

Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.