Buscant una altra mena de gallecs, una altra mena de catòlics i una altra mena de conservadors, he recalat en Emilia Pardo Bazán (1851-1921), esperant que l’escriptora de Los pazos de Ulloa m’oferiria una mentalitat més moderna, cordial i oberta que molts dels seus consemblants del segle XXI, entestats a fer passos de cranc. El darrer Cultura/s informava de la recent reedició de la seva literatura de viatges, dins la qual es recupera Por la Europa católica (1902), mutilant-hi emperò la part dedicada als viatges de la comtessa de Pardo Bazán per Castella, Aragó i Catalunya. Encuriosit per saber com ens ventava un retrat del natural una escriptora naturalista com ella, n’he recuperat la versió original, completa, on apareixem com els xinesos de l’època, capaços de falsificar el que sigui, des del xampany francès als mantons de Manila. De Catalunya n’admira tant la industriositat de les colònies industrials com la modernitat artística que es materialitza en el Cau Ferrat de Sitges; recorda una excursió a la Girona més levítica i, meta de la seva peregrinació, visita devotament el castell de St. Ferran de Figueres, en especial l’habitació on va morir el general Álvarez de Castro. Vol cerciorar-se del mite de la Girona antinapoleònica i espanyolíssima convertida en un Episodio nacional pel seu més que amic Pérez Galdós. Apurada per fer-se entendre en castellà, a despit de la realitat lingüística que comprova a Figueres, com que al capdavall hi veu el que vol veure-hi, comenta: “No es posible expresar lo que Cataluña me ha consolado de España, de cierta España" També els lectors podem trobar-hi el que ens interessi en una personalitat tan eclèctica com la seva. Casada als setze anys i divorciada després de parir tres fills, va fer compatible un feminisme enèrgic i bel·ligerant, difícil i avantguardista en el seu temps, amb una actitud social conservadora, d’un paternalisme il·lustrat nobiliàrioburgès. Filla d’un diputat progressista, després d’haver sojornat llargament a França i Anglaterra va temptejar més endavant un carlisme romàntic i rovellat. Fins i tot va barrejar l’aigua i l’oli que eren el seu esperit de dona culta, curiosa, viatgera i amatent a les palpitacions culturals del seu temps, amb la seva fe religiosa, d’un catolicisme decimonònic. Per tot plegat, ja a l’època no se’n sabien avenir, de les seves contradiccions -d’altra banda, ben gallegues-. Polemista com era, entra dins la pura especulació indagar què hauria votat avui i a quina manifestació hauria participat ahir.
[@more@]
Pardo Bazán era una dona rica del seu temps, amb idees modernes i capteniments elitistes. De tota manera, si pensem en l’època, ja era un gran mèrit, ser com ella. Els amors amb Galdós són una curiositat, crec que la família va mirar que no transcendissin cartes i documents amorosos, d’una candidesa força carrinclona. Crec que és un personatge a llegir i estudiar i reivindicar, en el seu context, és clar, i en la seva època, que retrata de forma crua i una mica sòrdida a Los Pazos de Ulloa.