Tot i això, al cap dels anys hi hem anat fent les paus, amb aquest quist que va néixer al pla de les Bòries i va esclafar dotze cases de pagès, tres rajoleries, un prat amb joncs i maduixes silvestres i un enorme bosc de roures, alzines i pins amb els seus bolets corresponents. Allò va ser només l’inici, després vindria l’autopista, l’Eix transversal, el pas del TGV. Resignats a ser, tot en un, El Prat del Llobregat, el Martorell i Santa Margarida amb els seus Monjos, gairebé ens mirem l’aeroport com una agressió menor amb la qual ja és factible l’entesa i la nostàlgia. De grat i per força, hem acompanyat les instal·lacions en moments molt baixos, sobretot als anys vuitanta, planyent-nos tant per elles com per la nostra geografia malaguanyada. Ara que sembla menys inútil el sacrifici, ens permetem que la memòria aixequi el vol, commemorant amb articles i exposicions locals aquest camp tan particular que va sorprendre molt més que els de pomeres golden arribades també als anys seixanta. Costa de creure que, fins llavors, els calamars a la romana havia estat una menja desconeguda a Vilobí. Els va cuinar, per primer cop, l’Angelina de cal Tet Esclopeter, quan alguns treballadors del camp li’n van demanar. Fou, literalment, la fi de l’antic règim. Als calamars a la romana van acompanyar-los la tele, la immigració, la cultura del tapeig, els polos i la primera màquina “del millón”. Ara ens adonem que fou exactament llavors, el 1967, quan vàrem entrar a la modernitat. Si això passava a escala vilobinenca, imaginem per extensió en tot allò que aquells vols xàrter van començar a descarregar arreu de la Costa Brava.
[@more@]
Potser t’interessa: Blogs & Literatura