Quaranta anys amb camp d’aviació

A Vilobí d’Onyar hem celebrat els quaranta anys de la inauguració de l’aeroport amb un regust agredolç. La dolçor l’ha posada el trepidant moment actual, la rendibilitat de les instal·lacions, el trànsit i el remenament, els ryanairs possibles per al futur. Però mirat amb llarga vista, amb la perspectiva dels quaranta anys, el balanç local és una mica més agre, si es fa la relació entre proporció de terreny cedit i la riquesa creada al municipi. Pel que fa a llocs de treball, no hi treballen gaire vilobinencs i, a canvi, tenim una contaminació acústica i lumínica apreciables. Pel que fa a riquesa fiscal, exempt de moltes contribucions tributàries, el camp d’aviació s’ha comportat com un municipi dins un municipi que genera més feina que béns, segons s’han queixat els alcaldes que hi han hagut de batallar. Vaja, que amb un polígon industrial qualsevol hi hauríem sortit guanyant.

Tot i això, al cap dels anys hi hem anat fent les paus, amb aquest quist que va néixer al pla de les Bòries i va esclafar dotze cases de pagès, tres rajoleries, un prat amb joncs i maduixes silvestres i un enorme bosc de roures, alzines i pins amb els seus bolets corresponents. Allò va ser només l’inici, després vindria l’autopista, l’Eix transversal, el pas del TGV. Resignats a ser, tot en un, El Prat del Llobregat, el Martorell i Santa Margarida amb els seus Monjos, gairebé ens mirem l’aeroport com una agressió menor amb la qual ja és factible l’entesa i la nostàlgia. De grat i per força, hem acompanyat les instal·lacions en moments molt baixos, sobretot als anys vuitanta, planyent-nos tant per elles com per la nostra geografia malaguanyada. Ara que sembla menys inútil el sacrifici, ens permetem que la memòria aixequi el vol, commemorant amb articles i exposicions locals aquest camp tan particular que va sorprendre molt més que els de pomeres golden arribades també als anys seixanta.  Costa de creure que, fins llavors, els calamars a la romana havia estat una menja desconeguda a Vilobí. Els va cuinar, per primer cop, l’Angelina de cal Tet Esclopeter, quan alguns treballadors del camp li’n van demanar. Fou, literalment, la fi de l’antic règim. Als calamars a la romana van acompanyar-los la tele, la immigració, la cultura del tapeig, els polos i la primera màquina “del millón”. Ara ens adonem que fou exactament llavors, el 1967, quan vàrem entrar a la modernitat. Si això passava a escala vilobinenca, imaginem per extensió en tot allò que aquells vols xàrter van començar a descarregar arreu de la Costa Brava.

[@more@]



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en La Selva. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Quaranta anys amb camp d’aviació

Els comentaris estan tancats.