No hi podem pas
posar el mateix entusiasme de fa cent anys quan, celebrant el primer centenari
dels Setges de Girona, van plantar el lleó a la Plaça del Lleó, damunt un
baluard de les antigues muralles. Cent anys després, ens és més proper
l’escepticisme amb què s’ho van mirar tot Bertrana i Diego Ruiz, els autors de La locura d Álvarez de Castro. Encara
van ser massa indulgents amb el general: al capdavall l’alienació mental li suposa
una disculpa, al militar mesell, suïcida, àvid de sang i setge. No hi podem
posar entusiasme, en la decisió dels gironins decidits a acompanyar-lo fins
morir, en favor del ranci Ferran VII. A causa de tots aquests ideals equivocats
van deixar hipotecada la ciutat durant tota la centúria. Molt a commemorar,
doncs, però res a celebrar. O sí. Se’n pot valorar la seva desídia, els seus
pecats d’omissió. Perquè van convertir la ciutat en un cementiri de ruïnes, amb
una població devastada i una economia incapaç de cap revolució industrial; perquè
en comptes de la llibertat, de la fraternitat i la igualtat van optar per un
estat insolvent i caduc, ens van llegar un barri antic que avui ens
enorgulleix. I perdent l’oportunitat de ser francesos no hem viscut allò que
ells experimenten com a grandeur,
però tampoc el seu centralisme eficient que ha de reconèixer massa tard les
llengües minoritàries i el valor de la diversitat. Unes arquitectures
venerables i una llengua amenaçada, dues antigalles estimades que, d’alguna
manera, devem als Setges.
posar el mateix entusiasme de fa cent anys quan, celebrant el primer centenari
dels Setges de Girona, van plantar el lleó a la Plaça del Lleó, damunt un
baluard de les antigues muralles. Cent anys després, ens és més proper
l’escepticisme amb què s’ho van mirar tot Bertrana i Diego Ruiz, els autors de La locura d Álvarez de Castro. Encara
van ser massa indulgents amb el general: al capdavall l’alienació mental li suposa
una disculpa, al militar mesell, suïcida, àvid de sang i setge. No hi podem
posar entusiasme, en la decisió dels gironins decidits a acompanyar-lo fins
morir, en favor del ranci Ferran VII. A causa de tots aquests ideals equivocats
van deixar hipotecada la ciutat durant tota la centúria. Molt a commemorar,
doncs, però res a celebrar. O sí. Se’n pot valorar la seva desídia, els seus
pecats d’omissió. Perquè van convertir la ciutat en un cementiri de ruïnes, amb
una població devastada i una economia incapaç de cap revolució industrial; perquè
en comptes de la llibertat, de la fraternitat i la igualtat van optar per un
estat insolvent i caduc, ens van llegar un barri antic que avui ens
enorgulleix. I perdent l’oportunitat de ser francesos no hem viscut allò que
ells experimenten com a grandeur,
però tampoc el seu centralisme eficient que ha de reconèixer massa tard les
llengües minoritàries i el valor de la diversitat. Unes arquitectures
venerables i una llengua amenaçada, dues antigalles estimades que, d’alguna
manera, devem als Setges.
