Comiat de la Isabel Cerdà

Molts dels que som aquí devem tenir alguna fotografia amb la Isabel, amb la Mabel. D’alguna sortida, d’algun àpat, de l’institut, d’una festa. Segur que compartim
un marc on ella apareix al nostre costat, acompanyant-nos en una gesta
professional, o literària, o personal. La Isabel en alguna revista de
l’institut, a Cardedeu, a Pont de Suert; la Isabel en alguna excursió en
bicicleta, la Isabel ensenyant-nos Binissalem o Sòller, la Mabel asseguda a
taula després d’haver cuinat segons la suculenta tradició familiar. Amb ella,
la vida mereixia ser fotografiada, perquè al seu costat el món es tornava
confortable, bell i acollidor. En aquestes fotos, ens regala sempre la seva
presència i el seu amor per nosaltres. Qui estima sempre és més afortunat que
no pas qui és estimat, perquè qui estima és habitat per un déu. A l’entorn d’un
arròs brut o d’un vers de Joan Alcover ens sentíem estimats, perquè la Isabel
era la noia dels ponts. Ni la distància ni el temps suposaven cap obstacle per
recuperar en un moment la intimitat perduda, la proximitat domèstica amb què volia
i sabia envoltar-nos. Constantment teixia passeres amb els altres per
regalar-nos i regalar-se, perquè la comunicació era la sort i l’antídot. Per
això la noia dels ponts passava amb aquella facilitat esbalaïdora del mallorquí
al català i viceversa; per això va triar com a professió vocacional
l’ensenyament, l’ensenyament de la llengua i literatura catalanes; per això la
seva recerca va anar encaminada a explorar els recursos de la comunicació
escrita, aplicable tant a una llista de la compra com a l’ensenyament de les
matemàtiques. La noia dels ponts ens ha ensenyat que la vida val la pena de ser
viscuda només si som amb els altres, si bo i fent com ella aprenem a donar-nos
els uns als altres en la quotidianitat, sense gestos pretensiosos ni falsa
literatura. A la casa de Cardedeu l’amor travessava les cambres, s’aturava a la
cuina, passava pels coladors i les forquilles, es complaïa al menjador o a la
porxada.

Davant d’una vida tan aprofitada, només la podem sentir com massa curta i, la seva
interrupció, massa injusta i brutal. La mort és sempre inoportuna, i la seva
encara més, ara que la Isabel era a punt de recomençar una etapa nova, plena
d’aventures i coneixences. Dels nous viatges que l’esperaven, n’hauria fet un
enfilall d’anècdotes tan gustoses com els seus plats.

Ara el treball serà nostre, per guardar el que les fotos no guarden. Les fotos no
guarden, no poden acollir tota la seva labor de tants anys esmerçada en la
docència, però segur que els seus estudiants recordaran els seus pronoms febles,
la seva rialla franca o el mite de Bearn, que ella tan bé coneixia perquè era
la pàtria feliç de la seva infantesa. Tampoc parlen, les instantànies, del seu
sentit de l’humor i de l’art de la conversa, ni de la seva complicitat, ni de
la seva lucidesa, ni poden reduir a un de sol els cinc sentits amb què ella
tastava el món. A les fotos no podrem escoltar-la, però nosaltres guardarem la
seva veu recitant Rosselló Pórcel: “Tota la meva vida es lliga a tu / com en la
nit, les flames a la fosca”.

Ara la noia dels ponts ja no hi és, però els arcs ja són construïts perquè
els puguem transitar. La retrobarem en una foto que s’animarà com en un somni;
en un gest que en Víctor, la Neus o en Xavi han integrat sense saber-ho; en un
vers que inevitablement ens la portarà de nou; en una empresa personal o
col·lectiva que li devem perquè ens hi va animar, perquè ens va acompanyar,
perquè ens va estimar. Lligats tots amb tots, tots amb tu, Mabel, com en la
nit, les flames a la fosca.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Comiat de la Isabel Cerdà

  1. Al sentir aquestes paraules, només podia veure-la amb ella. El millor retrat escrit de la Isabel. Gràcies per compartir-ho.

Els comentaris estan tancats.