Les quatre barres de bar

La contradicció és flagrant. Els celebra la premsa, omplen sales, sonen a les sèries de televisió, fan de banda sonora de la nostra quotidianitat: en definitiva, el pop català és popular. Arreu, llevat d’un gran àmbit que li hauria de ser propi, bars i discoteques. No hi ha maneres. Ho hem preguntat directament a algun Dj: per què no intercalar algun Mazoni, algun Mishima, alguna Troba Kung-Fú, algun Gruixut’s  –ja no dic Manel per massa folkis–,  fins i tot per què no alguna Núria Feliu, amb la mateixa ironia pocasolta amb què hi pot aparèixer Camilo Sesto? Impensable. “Ens dirien catalanistes”, va improvisar el Dj com a nova excusa –l’anterior, “No n’hi ha”, ja no serveix–, just abans d’empastifar la sala amb qualsevol refregit llatí.  Portuguès brasileny, anglès, castellà, italià, francès, turc, romanès, tot s’hi val excepte el català. Diuen del cinema, però aquesta normalització pendent clama tant o més al cel perquè és tant o més injustificable. Les iniciatives per corregir la tendència, com el catàleg de Punxa Discos que va difondre EspaiCat, han estat anecdòtiques i propenses a ratificar l’excepció.

Potser hi ha algun local on aquest eclecticisme igualitari es dóna i jo no el sé. Potser hi deu haver alguna excepció a La Bisbal, per exemple, on com a mínim haurien de sonar les glòries de l’escena autòctona. No cal que sigui un local ple d’estelades, ni que compleixin una ràtio d’un 25 % de música en català, no cal que s’hi postuli res ideològicament. A diferència d’altres corrents anteriors, el pop en català actual es presenta sense politització aparent per part de grups i públic. No ha de patir el Dj poruc del catalanisme, si posés Sanjosex no se li ompliria pas la sala de senyeres i radicals.

En parlava amb un amic mentre ell em recordava els primers noranta a La Nau o Blau de Banyoles, o a La Gatzara d’Anglès. Personalment no els puc testimoniar perquè jo encara estava sintonitzat amb Llach i la Maria del Mar Bonet, aferrant-me al que quedava de la nova Cançó. Ell, en canvi, hi va viure el despertar de l’escena banyolina, acomboiada per les sales que els van fer costat. Al costat de la música dance del moment, va ballar el “Vas bé” dels banyolins I-6, el “Tu rai” dels Zoo-il·lògics, l’“Això no” de Mel o l’“Oració” dels Kitsch. Hibridats amb Pet Shop Boys, els Rebeldes o Francesco Napoli, s’encadenaven els èxits dels primers Lax-n-Busto, Umpa-pah, els Sopa de Cabra amb la resta d’amanida pop del moment. “Vull quatre barres, encara que siguin de bar”, cantaven llavors els Sau, en versió remix. Encara les estem esperant.

 I per contrastar amb tanta reticència, tornen els Sopa de Cabra per celebrar els seus vint-i-cinc anys des de la seva fundació i en poques hores de posar-les a la venda gairebé exhaureixen les entrades per omplir el palau Sant Jordi: més de quinze mil, venudes en un tres i no res. Els empresaris del lleure n’haurien de prendre nota. Després diran que la gent no va als bars perquè no s’hi pot fumar.

Revista de Girona,  267, juliol-agost  2011



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua, Música, Revista de Girona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.