Músics que fan teatre

La revelació musical gironina de la darrera temporada no ha tingut lloc a La Bisbal, ni és cap nou grup pop. Ha estat una agrupació coral banyolina: el Cor de Teatre que, dirigit per David Costa, ha fet el salt definitiu aquest curs passat. Va començar-lo estrenant el seu Concert Tempestiu al Temporada Alta i l’ha acabat amb l’espectacle Operetta al Teatre Nacional de Catalunya, amb un èxit aclaparador. S’ha confirmat la trajectòria ascendent, els passos segurs que ha anat realitzant des del 1998, i que tenen origen en el bon guiatge de Joan Solana i Xicu Masó. Malgrat aquesta dimensió nacional que el Cor de Teatre ha pres darrerament, el seu banyolinisme és ferm encara, lligat a l’(A)phònica, als Pastorets, i sempre a punt de versionar algun èxit de Kistch.

Operetta, l’espectacle que els ha catapultat definitivament, és una bona mostra de les capacitats del Cor de Teatre: solistes capaços d’enlairar amb dignitat el “Casta diva” de Bellini o “Mon coeur s’ouvre a ta voix” de Saint-Saens;  una massa punt de fer el brindis d’una Traviata ple de comicitat; uns cantaires que poden sincronitzar un complex joc de moviments bo i entonant el cor dels peregrins del Tanhäuser. No cal haver cantat a cap coral per adonar-se de l’enorme esforç que requereix aquest exitós muntatge, afinat tant teatralment com musical. Acostumats a la timidesa gestual dels cors i als cantaires arraulits rera les partitures, la llibertat dramatúrgica del Cor de Teatre, enlluernadora, no desmereix el treball purament musical. Amb els arranjaments de Pere M. Xiberta i Esteve Palet, també s’alliberen dels instruments acompanyants i, a cappella, el festival de la veu és total. Tenen al seu favor, a més, que la proposta teatral de Jordi Purtí juga sobre segur, en base a les escenes operístiques més conegudes i amanides amb un joc de gags que Purtí ja havia anat provant amb èxit en versions anteriors menys elaborades, aprofitant-se així d’una altra de les grans potencialitats del Cor de Teatre, el seu do de la comicitat.

Em consta que per construir el que és, a data d’avui, el seu treball més madur, aquests músics que fan d’actors han hagut de treballar amb una constància pròpia de professionals sense ser-ho encara. Aquesta és la gran incògnita: ¿com es poden mantenir una dinàmica i un nivell així, com es pot professionalitzar tot un grup de vint persones, dins una tradició que sempre ha considerat que cal pagar els instrumentistes però no els cantaires, condemnant-los al diletantisme? Després d’Operetta, què?

Primer la música, després el teatre

Per bé que vol definir-se per l’equilibri entre música i teatre, el Cor de Teatre integra més músics que actuen que no pas actors que canten. Per això surt molt ben parat dels concerts teatralitzats (El concert, Operetta) i una mica menys en espectacles teatrals amb músiques inserides, com el Concert Tempestiu, l’altra proposta ambiciosa presentada a l’inici del Temporada Alta.  La represa de la col·laboració entre Xicu Masó i el cor es va solidificar en una obra que ja apuntava maneres i anunciava el que el cor banyolí, ben encaminat, podria arribar a ser, si se’n sabia captar la seva essència.

Revista de Girona,  268, setembre-octubre  2011



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música, Revista de Girona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.