Girona, la de les guitarres


Encara que no siguin Còrdova o Granada, les comarques gironines tenen una sòlida tradició guitarrística, almenys des del segle XVII. Una edició del popular tractat de guitarra de Joan Carles i Amat es va publicar a Girona el 1639. Al segle XVIII sabem que hi havia constructors de violes de mà o vihuelas –i segur que també de guitarres, instrument de factura molt similar– a Olot, Les Preses i Girona. Edgar Degàs va retratar el cantant gironí més conegut a França, Llorenç Pagans, acompanyant-se de la guitarra. I, en la mateixa època, un dels difusors més importants en fou el torroellenc Josep Ferrer i Esteve (1835-1916), de nissaga de guitarristes, professor a París i Barcelona i compositor d’abundoses peces per a guitarra. És un instrument, doncs, tan nostrat com la tenora, però potser no hi ha hagut mai prou interès per definir-lo com a tal.

Per compensar aquesta incúria, el festival de guitarra de Girona porta vuit edicions estiuenques defensant la diversitat guitarrística i estenent-la a totes les comarques gironines. Que és un instrument divers, es mostra amb les diverses combinacions concertístiques: a Cassà, la guitarra històrica en la seva faceta barroca; a Besalú i Sant Martí Vell, els seus parents llautístics i les guitarres del món; tango a Santa Crsitina d’Aro, jazz a Llançà, música tradicional irlandesa a Sant Gregori, flamenc a Girona i Palamós, entre d’altres. En paral·lel, té lloc el concurs de la guitarra en les seves variants clàssica i flamenc, que porta precisament el nom de Josep Ferrer, com una plataforma per a nous talents, joves i no tant, que cobreix un buit  en el país. O cobria, ja que en aquest temps de crisi i de subvencions eixutes, l’associació Plectrum, organitzadora del festival i del concurs, potser no podrà endegar al novembre la propera edició ni ampliar-ne la modalitat de guitarra elèctrica, com tenia previst.

És com si fos el destí de la guitarra, el de no sortir de l’àmbit domèstic, el de la intimitat. Continua essent un instrument molt popular que recompensa els diletants amb bons resultats des dels inicis, acompanyant la veu amb quatre acords bàsics, però aquesta mateixa facilitat li va a la contra, com si s’hagués de quedar en minoria d’edat per sempre, en mans d’adolescents o de cantants que la infrautilitzen. El festival, amb el seu concurs si és que té continuïtat, dóna el gust d’escoltar guitarres adultes.

La suite gitana de Sacais Romí

Del documental sobre el barri de Font de la Pólvora i la seva població gitana “Amb ulls de dona” –Sacais romí en caló-, el grup que va posar-li la banda sonora va extreure’n el nom i l’esperit, presentat darrerament tant al cicle Arrels d’Arreu com al Festival de Músiques Religioses i del Món. Endinsant-se en el diàleg de la música gitana amb la música clàssica persa, entre les guitarres amb el llaüt àrab, el tar i el setar, aquest quintet pulcre (sextet quan actuen amb bailaora) neteja la pèssima imatge que tenim del flamenco gironí, un producte frívol i desarrelat que el turisme de masses va inventar-se a la Costa Brava, sense que la Carmen Amaya, a Begur, hi pogués fer el contrapès.

Revista de Girona,  269, novembre-desembre 2011



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Música, Revista de Girona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.