Cap a l’any Montsalvatge

“No t’abandonaré” era el títol d’una cançó que, tot canviant-ne el títol del poema original de Joan Teixidor, Xavier Monsalvatge va dedicar el 1984 a Joaquim Nadal. Més que una declaració de fidelitat a l’alcalde, ho era d’amor a les seves arrels gironines, a les quals es va sentir sempre vinculat a pesar del seu allunyament de molt petit, arran de la prematura mort del seu pare i la dispersió de la família Monsalvatge. L’Ajuntament de Girona va correspondre fidelitat amb fidelitat, col·laborant en l’edició discogràfica de les seves obres i promovent un concurs d’interpretació de música contemporània per a piano amb el nom del compositor gironí més destacat del segle XX, que no ha tingut continuïtat ni, en el seu moment –cal admetre-ho–, massa difusió.

Ara que s’acosta el centenari del naixement del compositor, les comarques gironines tindrien molt a dir-hi i aportar de nou. La producció de Xavier Montsalvatge és plena de ressonànies gironines, des de la muntanya fins al mar. Des de molt aviat, ja al 70, el Festival de Cadaqués va ser el marc on se li van encarregar i estrenar diverses obres, que Montsalvatge havia compost pensant en aquell marc i la seva història, des de les tres versions de la peça dedicada a Lídia de Cadaqués, fins als seus Sortilegis o la seva simfonieta Folia daliniana. Figuerenques van ser les Tres postals il·luminades, que van servir per inaugurar el teatre El Jardí, així com El misteri Cuixart. Per a Vilabertran, la Schubertiana per a piano. Molt més reculades són les obres vinculades a Olot, els seus orígens més ancestrals i una terra amb la qual se sentia també lligat per vincles familiars i d’amistat, sobretot amb el poeta Joan Teixidor i el seu parent Alexandre Cuéllar. A més del “No t’abandonaré” ja esmentat, de la seva relació amb Joan Teixidor en va néixer el cicle Intermezzo pastoral, al 1934.

I si, a l’hora de celebrar el centenari, s’optés per una indagació entre detectivesca i musicològica, es podria preguntar als familiars d’Alexandre Cuéllar si en saben res, de la sarsuela La boda de Reyes Castillo, estrenada pel quadre líric de l’Orfeó Olotí als anys 40, amb una música de potser perduda per sempre; com segurament ho és la música per a cobla La meva Girona, dels anys 30. A punt d’entrar en l’any del centenari, Montsalvatge continua vigent i inacabable.

La intervenció gironina en la celebració serviria, en vista d’aquestes obres, per enriquir el perfil Monsalvatge, massa simplificat amb l’etiqueta de “antillanista”. Tant pel que fa al seu llenguatge musical com pels referents lingüístics i literaris, el compositor gironí sempre va fer gala de poliglòssia, de parlar i escriure amb codis múltiples, un eclecticisme que avui juga al seu favor. I tanmateix el seu antillanisme hauria començat a Llofriu, amb una recerca sobre les cançons de pescadors, animat per Josep Pla, i que es va concretar en el pioner Álbum de habaneras (1948).

Revista de Girona, 270, gener-febrer 2012



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Música, Revista de Girona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.