Poemes de Nikolaus Lenau (1802-1850), hongarès de pares alemanys. La seva vida turmentada és
també molt representativa de cert arquetipus d’artista romàntic: un llarg
viatge cap a Amèrica, una història amorosa desgraciada, un llarg final pres de
la follia. La seva biografia inquieta i malencònica traspua constantment rera la seva obra lírica.
op. 71, núm. 4: Schilflied
Auf dem Teich, dem Regungslosen,
Weilt des Mondes holder Glanz,
Flechtend seine bleichen Rosen
In des Schilfes grünen Kranz.
Hirsche wandeln dort am Hügel,
Blicken durch die Nacht empor;
Manchmal regt sich das Geflügel
Träumerisch im tiefen Rohr.
Weinend muß mein Blick sich senken;
Durch die tiefste Seele geht
Mir ein süßes Deingedenken,
Wie ein stilles Nachtgebet
Cançó del joncar
A l’estanyol, aturat,
la llum de la lluna es banya,
trenant el pàl·lid rosat
amb un verd anell de canya.
Un cérvol passa devora,
musell amunt, fonedís.
Sovint, una ala s’arbora,
somiosa, entre el canyís.
Baixo l’esguard, abaltit;
mancat de recer i de balma,
mon cor et resa en la nit
una pregària calma.
op. 71, núm. 5: Auf der Wanderschaft
Ich wandre fort in fernes Land,
Noch einmal blickt’ ich um, bewegt,
Und sah, wie sie den Mund geregt,
Und wie gewinket ihre Hand.
Wohl rief sie noch ein freundlich Wort
Mir nach auf meinem trüben Gang,
Doch hört’ ich nicht den liebsten Klang,
Weil ihn der Wind getragen fort.
Daß ich mein Glück verlassen muß,
Du rauher, kalter Windeshauch,
Ist’s nicht genug, daß du mir auch
Entreißest ihren letzten Gruß?
En el camí
Marxava a terra remota
i un cop més em vaig girar,
li veia moure la boca,
i fer adéu amb la mà.
Eren paraules d’amiga,
un difícil passi-ho-bé,
vaig marxar sense sentir-la
perquè el vent s’ho endugué.
¿No era prou la desgràcia,
tros de vent despietat,
perquè em robessis amb ràbia
el seu darrer comiat?
[@more@]
